L'equilibri impossible de qui estima. Hi ha una mentida que ens expliquem constantment: que triar és escapar. Que si optes per la llibertat eludiràs el risc, o que si segueixes el camí recte (fills, estabilitat, l'amor envasat en promeses) estaràs a recer del perill. Però el risc no desapareix segons quin sender agafis; simplement muta, es recolza contra les parets de la vida quotidiana i espera. 

L'amor et fa. La frase queda suspesa, incompleta, perquè potser no hi ha manera d'acabar-la sense mentir. L'amor et fa què, exactament? Et transforma en algú millor o només en algú diferent, en una versió de tu mateix que ja no reconeixeràs quan tot s'hagi acabat? Quan l'amor es desboca, quan es viu com si la intensitat fos l'única prova de la seva autenticitat, allò que hauria d'omplir comença a buidar-se. 

És com beure whisky: els primers glops cremen, et fan sentir viu, però a la quarta copa ja no saps què estàs bevent. La repetició embruteix allò que tocava ser únic. La qüestió és com sostenir-se mentre estimes. Com continuar sent tu mateix quan l'altre s'instal·la dins teu, com no convertir-te en terreny ocupat ni fixar residència a ningú. 

Donar-te sense desaparèixer, acollir l'altre sense ser envaït. I hi ha aquesta violència que s'amaga sota la pell de la passió: la temptació de destrossar l'altre, o pitjor encara, de demanar-li que et destrossi, com si el dolor fos l'única prova que l'amor és real. Però és indigest aquest amor que es nodreix de danys, que confon profunditat amb toxicitat. 

El rebuig és, aleshores, una forma de resistència. "Et rebutjo", no com a negació del desig, sinó com el seu doble necessari. Desitjar i rebutjar no són contraris; són les dues veus de qui intenta no ofegar-se en l'altre. La pregunta final (qui diu que no t'he desitjat?) no cerca resposta. És l'admissió que tot això és massa enrevessat per a les paraules amb què solem empaquetar el sentiment. 

Potser estimar sigui aprendre a viure en aquesta tensió sense pretendre resoldre-la. Acceptar que la llibertat i el vincle, el desig i el rebuig, cohabiten al mateix cos. No hi ha camí recte, perquè l'amor no és una línia, sinó un laberint.