La llum de finals de setembre té alguna cosa d'especial. La temperatura, a primera hora del matí, és suau i agradable: el sol encara no crema i el vent no s'ha aixecat. El dia comença clar, i avancem en silenci per aquells camins que l'estiu de dos mil vint-i-dos havia assecat fins a deixar-los nets i despullats.

Caminar en silenci fa despertar la memòria. El so dels passos fa recordar lectures d'anys enrere, idees que tornen amb un significat nou. De cop, en aixecar la vista cap a l'horitzó i notar una brisa llunyana, el pensament se'n va anar inevitablement cap a aquella caminada de finals de l'estiu pels camins de Tarrés.

Havia agafat el camí d'Aixopluc de Cal Les Eres enmig dels camps. L'estiu havia caigut fort sobre aquella terra: el sol abrasador feia el silenci del migdia encara més intens, i l'aire carregat de resina i farigola era tan dens que semblava costar respirar. Només els arbres aguantaven dempeus, tranquils enmig de tot. Un es fixava en els arbres, seguint el moviment de les fulles, i pensava quantes imatges i metàfores pot amagar un sol arbre.

El bosc de Tarrés convidava a explorar alhora el paisatge i els propis pensaments. Enmig dels arbres, entre antics forns de calç i construccions de pedra seca -marges, cabanes que han durat segles en silenci-, el caminant s'adona que el temps passa d'una altra manera. Un borinot brunzint a prop de l'orella, les ombres dels ametllers als peus del tronc a mesura que s'acostava el migdia: tot plegat era un llenguatge que calia aprendre a llegir.

Va ser allà on va arribar aquell moment de calma i reflexió, com el sol al punt més alt del dia. Perquè Tarrés no és només un lloc: és un estat interior que es troba quan la terra sona buida sota els peus i aquell so, en lloc d'inquietar, reconforta. Les mateixes pedreres que van donar pedra per al palau cistercenc de Poblet hi són, encara, silencioses, com a testimoni d'una feina feta fa segles. I, caminant, descobrim que algunes coses només s'entenen quan les trepitges.