El primer cop que va fer riure algú no va ser per voluntat pròpia. Va ser un accident. Un nen de sis anys, imitant la manera de caminar del seu mestre -aquell pas arrossegat, com si portés un sac invisible a les espatlles-, va descobrir sense voler el poder de la imitació. La classe va esclatar en rialles, però ell només volia entendre. Allà va copsar una veritat perillosa: la realitat és flexible, es pot deformar amb els gestos adequats.

Aquesta lliçó infantil trobaria eco a casa seva. La seva mare semblava practicar el mateix exercici cada dia. Els metges deien que tenia "problemes de nervis", però el nen ho va entendre millor quan la va sorprendre davant del mirall, posant veus. "És la meva teràpia", va dir ella amb un somriure. Amb els anys comprendria que tots fem el mateix: assagem frases en veu baixa, ens entrenem per sentir-nos com allò que encara no hem sentit. La vida és un guió que ningú ens ensenya i que tots copiem malament.

Aquella comprensió el va portar, inevitablement, a l'institut de teatre. Allà els deien: "Aquí no venim a sentir. Venim a enganyar". Les nits es van convertir en hores d'estudi obsessiu: observava gent al metro, a les cafeteries, als funerals. Aprenia a llegir el tremolor dels llavis que amagava ràbia, les mans que es tancaven simulant calma. "No busquem la veritat", els instruïen. "Busquem defectes en la fabricació dels gestos dels altres. I després els explotem."

El dia de la graduació, tota aquella formació es va concentrar en una sola actuació. Va interpretar un home que perdia la feina, copiant amb precisió un desconegut de l'oficina d'atur: el riure tallat, les ungles clavades a les mans. El públic no va aplaudir. Va quedar en silenci. Algú va plorar.

En aquell instant ho va entendre tot: l'únic poder veritable consisteix a fer que els altres reconeguin les seves pròpies màscares... i s'adonin que ja no recorden com treure-se-les. Perquè no existeix l'autenticitat. Només hi ha hàbits tan ben assimilats que deixen de fer soroll quan s'executen. I això, estimat lector, et pot alliberar... o pot condemnar-te. L'elecció és teva. El terror també.