L'11 de febrer hi va haver vaga educativa, i molts mestres i professors dels centres de la comarca s'hi van sumar. Als dos instituts públics, el seguiment va ser massiu (més del 70%) i a algunes escoles públiques grans, com la de les Borges, també (81%). La realitat de les escoles petites, majoritàries a les Garrigues, és diferent, amb casuístiques específiques (per a bé i per a mal) i és difícil incloure-les dins una mateixa valoració de la jornada. El fet que siguin petites, a més, fa que els serveis mínims que decreta el Govern no siguin gaire diferents de la plantilla habitual del centre, cosa que a la pràctica limita el dret de vaga.

Sigui com sigui, aquesta ha sigut de les més nombroses dels últims anys, i això sol ja hauria de fer reflexionar. El malestar dins el sector és evident, i fa temps que es respira. Tenim uns professors i uns mestres cremats, a qui la societat trasllada la resolució dels tots els seus mals. Desigualtats socials, violències, trastorns, valors, relació amb les tecnologies... Tot s'acaba despatxant cap al món de l'educació, confiant que aquest resolgui tot allò que la resta no sap resoldre i, a sobre, transmeti els coneixements curriculars que toca a cada curs. Però els docents no poden (ni han de) fer-ho tot. L'escola sempre ha sigut un reflex de la societat, però quan la societat cada vegada és més complexa, els treballadors de l'educació necessiten moltes més eines i recursos. Això passa, per exemple, per una quantitat raonable d'alumnes per classe, per més personal de suport o per no colgar de burocràcia sobretot els equips directius.

Es tracta, simplement, de posar les condicions perquè aquests professionals puguin fer bé la seva feina i no n'hagin de fer mil a la vegada. Són als qui cada dia confiem allò més preuat de la nostra societat: els infants i joves, el nostre futur com a país. Junt amb el personal sanitari i el personal de cures, són pilar estratègic. També són el col·lectiu més nombrós a càrrec de la Generalitat, sí, i, per tant, qualsevol millora té un cost de molta magnitud, però hem d'encarar el repte. Davant d'una mobilització així, quedar-se amb comentaris sobre el sou o les vacances només és una manera de mirar el dit per no veure la lluna.