És difícil imaginar que ara, de cop, marxessin dels nostres pobles quasi un miler de persones. És el que va passar el 1939, amb l'arribada de la dictadura franquista. Centenars de garriguencs i garriguenques, de totes les edats, van fer les maletes (les poques que podien carregar) i van enfilar el penós camí de l'exili, majoritàriament cap a França. Molts s'hi van haver de quedar, i això és el que plasmen els arxius de l'Office français de protection des réfugiés et apatrides, ara digitalitzats i accessibles al gran públic. Hi apareixen 838 persones dels nostres pobles. Pares, mares, fills, oncles, padrins, canalla... Gent que ho va haver de deixar tot i inventar-se una nova vida, des de zero, en un país aliè. Pels municipis de residència, veiem que les xarxes de solidaritat i el boca-orella funcionaven, ja que veiem que persones originàries d'un mateix poble sovint feien cap a la mateixa destinació. També hi intuïm misèria i necessitat: avals polítics per accedir a l'estatus de refugiat, canvis constants de residència, defuncions, retorns, nous exilis a altres països, famílies amb tres o quatre fills a càrrec, etc. Molts van establir-se de manera definitiva a França i van acabar naturalisé français, com diuen les fitxes.

Tot això ens hauria de ressonar molt amb els temps actuals i, concretament, amb el procés de regularització endegat pel govern espanyol. Quants paral·lelismes podríem establir! Qualsevol que s'endinsi mínimament en la literatura de l'exili republicà hi trobarà diverses famílies compartint pisos, deambulacions per carrers i cafès en cerca de feina o d'un mínim escalf de temperatura als hiverns, esquivar policies per no ser retornat a Espanya o treballar de qualsevol cosa i de manera irregular. És quan nosaltres, els catalans, els garriguencs, érem refugiats. D'aquí el títol del reportatge (que també evoca aquells Quan érem capitans i Quan érem refugiats de Teresa Pàmies). L'historiador Josep Rubió menciona l'espès silenci que durant dècades va envoltar les persones que van marxar. Els silencis porten a l'oblit, i els oblits obstaculitzen l'empatia. Posar noms i cognoms a (una part de) exiliats garriguencs ens pot fer adonar de la magnitud de la tragèdia, humanitzar-la per sobre dels números i comprendre millor el present.