Falta un mes per a la final del Mundial de futbol. Els que anem contra la selecció espanyola som els que ens hem d'empassar unes quantes setmanes de bombo i platerets, pregant perquè el 19 de juliol -sort que no cau el dia abans- no guanyi la selecció dels jugadors del Barça. Els que anem contra la selecció espanyola som pocs, i cada vegada menys. Sé de pares i mares que son en aquest costat i que, de sobte, els fills i filles se'ls han canviat de bàndol. Em diuen que no ho entenc perquè no en tinc, de fills. Llavors els recordo que jo mateix vaig aprendre a anar contra Espanya a casa. Era una cosa natural. Es vivia així i es comprenia. Per més canalla que siguin, haurien de comprendre que donar suport a la selecció espanyola és donar suport a l'ordre polític que impedeix que tinguem les nostres pròpies seleccions nacionals.

No és una qüestió de futbol. De fet, el futbol només és l'excusa. Durant un Mundial apareix una mena d'eufòria col·lectiva que sembla suspendre totes les contradiccions. Persones que durant la resta de l'any discuteixen sobre política, territoris, llengües o identitats, de sobte es troben abraçades sota una mateixa bandera. Per a alguns és una festa. Jo ho miro amb perplexitat. Potser perquè mai he acabat d'entendre aquesta necessitat de dissoldre's en allò que et nega. No és una qüestió d'anar contra ningú. És una qüestió d'anar a favor d'alguna cosa. A favor de les històries improbables. A favor dels relats secundaris. A favor dels qui entren al torneig sense que ningú els esperi. Potser perquè les grans nacions ja disposen de prou altaveus. Potser perquè les seleccions poderoses sempre troben algú que expliqui la seva epopeia. En canvi, dels altres -fins i tot de nosaltres mateixos- sovint només en sabem quatre tòpics i una bandera.

I és llavors quan apareix el desig que passi alguna cosa inesperada. Que el gegant ensopegui. Que durant noranta minuts el món es desordeni una mica. No és odi contra el gran. És una alegria especial davant la possibilitat que les jerarquies no siguin eternes. Que allò que sembla immutable es pugui esquerdar, encara que només sigui durant una tarda. Tampoc està malament viure el Mundial d'aquesta manera. Un pot decidir que avui va amb Escòcia, demà amb Ghana i passat demà amb el Japó. I, en cadascuna d'aquestes eleccions, continua onejant la mateixa bandera: la de fer possible que una petita nació pugui escriure una frase pròpia en la gran pàgina de la història.