Hi ha una cosa que segurament té explicació, però que no hauria d'estar passant: els antifeixistes ens mobilitzem quan el feixisme ja ha aconseguit prou força per obligar-nos a fer-ho. Mentrestant, no ho volem veure. Ens fa mandra. Esperem l'agressió, el míting, el discurs, el resultat electoral. Esperem l'excusa que faci inevitable sortir al carrer. Però potser l'error és precisament aquest: esperar o no voler atendre la crua realitat.

Tots sabem que el costat de la llum tendeix a gaudir més de la vida. Algunes de les escenes de Star Wars, per fer-ho una mica més didàctic, ho expliquen millor que qualsevol discurs: els de la República fan pícnics a Naboo. Els de l'Imperi desfilen pels destructors. Els uns poden permetre's viure, estimar, perdre el temps i discutir sobre coses petites; els altres viuen sotmesos a l'ordre, la jerarquia i la disciplina. Pot semblar una comparació infantil, però apunta a una certesa: els qui volem una societat més lliure no podem permetre'ns el luxe de sentir mandra o de viure sota la urgència de suposades obligacions prioritàries -que moltes vegades no són sinó excuses-. Perquè el creixement de l'extrema dreta a Europa ja no és una possibilitat remota ni una hipòtesi de futur. És un fet. La tenim davant dels nassos. Avança electoralment, ocupa espais de debat, normalitza discursos que fins fa poc eren impresentables i aprofita cada crisi per convertir la por i el malestar en combustible polític.

L'extrema dreta també treballa cada dia a Catalunya i a les comarques: construeix xarxes, ocupa espais, fabrica relat i converteix el malestar en adhesió. La seva força també consisteix a fer-se familiar, acceptable, fins i tot inevitable. Per això l'antifeixisme no hauria de ser una resposta d'emergència, sinó una pràctica constant. Cal disputar-los espais i impedir que arrelin. No es tracta de viure en estat d'excepció, sinó d'estar organitzats, atents i actius. Perquè quan l'extrema dreta ja sigui prou forta, l'esforç necessari per fer-la retrocedir serà molt superior. Llavors lamentarem no haver-nos mobilitzat abans. No esperem l'excusa. El moment per plantar cara és aquí. Moviments antifeixistes de les Garrigues: espavil!