La setmana passada vaig veure La bola negra a Madrid. El mateix dia que la volia veure no vaig poder: no quedaven entrades a cap dels cinemes que la projectaven. La vaig menystenir pel fet de semblar-me que s'havia convertit en una moda. També perquè m'havia deixat endur per algunes crítiques que posen l'accent en el to excessiu sobre l'homosexualitat de Lorca. En canvi, trobo que ambdues lectures obvien la part més extraordinària: la capacitat d'enaltir un món de contradiccions profundes, carregat de símbols i de memòria. I el relat d'una Espanya que, valenta, no demana perdó per existir. I això em produeix incomoditat: és admiració i enveja. Els Javis fan una cosa que nosaltres sabíem fer en època de Miravitlles: construir el relat nacional des de l'esquerra i fer-ho sense complexos. La bola negra no renuncia a la idea d'Espanya per parlar de llibertats. No necessita convertir el món rural en una postal folklòrica. No necessita oposar modernitat i tradició. Fa conviure el queer i la memòria, el desig, la violència, la terra i la identitat dins d'un mateix imaginari. He sentit enveja d'una pel·lícula feta amb una convicció extraordinària. Amb un equip tècnic magnífic posat al servei de dos directors joves fent i desfent sense témer cap conseqüència. Amb imprecisions. Amb excessos. Amb una notable innocència. Però precisament això la fa més genial. La bola negra és un exemple de com construir un relat nacional radicalment modern, parlant de la terra, de sexualitat, de classe, de memòria, de política i de paisatge sense necessitat d'enfonsar-se en el fang del drama. Tant de bo fóssim capaços de crear un gest de propaganda d'aquesta alçada. Mentrestant ens hem de conformar amb La Plaça del Diamant, Incerta Glòria i altres relíquies.