No he conegut el Vallverdú professor, he conegut una mica el Vallverdú afectuós. En el poema L'armari dels meus dies ens diu que a l'armari de la vida sempre hi hem de tenir dues coses: "afectes i esperances... i d'això anem vivint".

Per a mi, parlar de Vallverdú és reconèixer els aprenentatges que a les escoles Alba de Corbins vaig tenir oportunitat de fer. És reflexionar, amb la Isabel Arqué, sobre pedagogia i apreciar que les històries d'en Vallverdú educaven en valors de llibertat i arrelament a la terra. És descobrir el seus Bestiolaris, i crear amb els Cassigalls un format d'espectacle capaç de fer arribar els seus poemes a tothom. És apreciar l'afecte d'en Vallverdú per un projecte pedagògic innovador com les Obagues. Ell sempre hi era.

I, sobretot, és descobrir l'amistat d'en Vallverdú i de l'Eloi, amb el Tati. Una amistat plena d'afecte i compromís. No havia vist mai una relació d'amistat tan especial, tan generosa, tan extrema. Sovint em preguntava: com s'ho fan? A la carta al Sopes (el gos del Tati) Vallverdú ens dona una pista: 

"... el Tati era tant entrant a casa meva com jo a la seva [...] A tu t'ho dic i ho proclamo als vents del món: no he conegut persona nada amb més generositat natural com lo Tati".
Per a mi, conèixer Vallverdú a partir d'altres persones m'ha permès omplir-me només d'afectes cap a una persona de caràcter i tot un mestre dels mots. El to humanista i sense moralismes, la seva agilitat narrativa i el seu estil directe, amb enorme riquesa lèxica que vaig descobrir preparant amb els Cassigalls el Bestiolari Inèdit ho demostren. És clar, es dedicava a escriure!

I com ell mateix deia del Tati, ara podem dir d'ell: "Em temo que no es pot definir en quatre mots. Era tot un món".

Aprendre dels afectes per generar esperances, una bona actittud!