Diu un dels grans filòsofs contemporanis, Mariano Rajoy, que "es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde". Potser tenia més profunditat filosòfica de la que li vam saber veure. Viure en un poble sempre ha tingut un privilegi que les ciutats envegen: els veïns. Aquella xarxa invisible que et deixava les claus de casa, que t'agafava les cartes, que t'avisava si havies deixat una finestra oberta o et donava un cop de mà sense necessitat de crear un grup de WhatsApp. Alhora capaços de fer coses molt més grans: ajuntar-se per aixecar una cooperativa, fundar un casal o un casino, organitzar una festa major o tirar endavant qualsevol projecte que beneficiés el poble. Sense grans discursos sobre participació ciutadana, simplement entenien que, si cadascú hi posava una mica, tots hi guanyaven.

Recordo una de les moltes píndoles de saviesa de ma padrina quan deia "qui no té un all té una ceba, i qui no té un pal té una escombra". Viure en un poble és un esport de contacte, és conviure amb les petites molèsties dels altres: el cotxe davant del garatge cinc minuts, el tractor engegat massa estona, el gall que canta massa aviat o aquell sopar que s'allarga mentre la calor obliga a dormir amb les finestres obertes. El problema no és que passin aquestes coses, sinó que cada vegada ens costa més acceptar-les i encara més parlar-ne. Allò que abans es resolia fent petar la xerrada a la fresca ara acaba en un missatge, una denúncia o una enemistat.

Ja sabeu aquell tòpic que el sentit comú hauria de ser el més comú dels sentits. Vivim en una societat cada cop més individualista, en què defensem els nostres drets però oblidem els petits deures de viure en comunitat. Ens preocupa molt el que ens molesta a nosaltres i massa poc el que convé al conjunt.

No defenso el soroll ni la manca de respecte. Defenso recuperar aquella mirada col·lectiva que sempre havia caracteritzat els pobles. Perquè els pobles es mantenen amb persones capaces de cedir una mica pel bé comú, amb veïns que, abans de presentar una queixa, encara prefereixen trucar al timbre. Crec que aquesta continua sent la millor política de convivència que s'ha inventat mai.