Anomenem gentilici el nom amb el qual són coneguts els habitants d'una determinada població. Pel que fa a la comarca de les Garrigues, una recerca ràpida de l'ús actual ens diu que la major part dels pobles, més del 70%, formen el seu amb la terminació -enc (albagesenc, borgenc, fulledenc, vinaixenc...), mentre que tres (12,5%) ho fan amb -í (arbequí, bellaguardí i florestí) i uns altres tres amb -à (juncosà, pobletà -o poblatà- i tarresà). Als Torms, sembla que no hi ha un gentilici comunament acceptat, limitant-se a usar la perífrasi dels Torms, encara que circuli la proposta tormenc.

D'altra banda, a part d'aquestes formes més formals o «cultes», n'existeixen d'altres que s'han utilitzat més en un to burlesc o despectiu, moltes vegades en forma plural, encara que algun ara es consideri positivament i sigui reivindicat: borjuts, espluganyos, fulleracos, astormenys… Tindríem encara els malnoms col·lectius que no derivarien de nom del lloc: caragols (Albi), puputs o vidriers (Fulleda), llops (Vilosell), nyecos (Vinaixa)... Alguns gairebé perduts i d'altres, sobretot darrerament, recuperats amb orgull.

Els nostres gentilicis més formals, són tradicionals? La resposta és que no documentem enlloc  la majoria de formes en -enc (granadellenc, omellonenc...) abans de 1950. Gairebé totes són creacions dels darrers 50 anys quan per diverses causes (revistes, associacions, monografies locals...) es va fer necessari anomenar els habitants d'un determinat lloc d'una manera culta com ja passava amb poblacions més grans. La cosa no té punt de tornada i aquestes denominacions, artificials i imitatives, són ara plenament acceptades. Però, en unes altres circumstàncies, podrien haver triomfat formes adaptades «més nostres» com esplugany, estormeny o fullerac?

Santi Arbós