Encara ens caldria saber de què parlem quan parlem. No vivim: creiem que vivim, atrapats en el malentès essencial que la naturalesa ens imposa des del primer dia. Sota les aparences, la fi ja hi batega, i les paraules amb què ens farcim la ment són les mateixes que fem servir per distingir el que és cert del que és fals i miserable. Les paraules que ens atrevim a dir, a escriure o a callar no tenen substància ni utilitat real. Ens hi agafem per feblesa i, tanmateix, en el moment mateix de sostenir-les, es corrompen i perden claredat, castigades per aquells que haurien de custodiar-les amb tota la impudícia del món.

Pensem, i tot seguit callem, perquè l'acte de pensar comporta la desfeta de tot concepte: qui pensa de veritat amb honestedat acaba desmuntant i dissolent allò mateix que pretenia sostenir. Som l'angoixa del cos i de la ment, convertida en alguna cosa que, malgrat tot, encara produeix.

Però el que finalment expressem no coincideix mai amb allò que som: la sacsejada que experimentem no és la mateixa que acabem posant per escrit, i nosaltres mateixos som una cosa diferent de la que afirmem ser. El que resulta insuportable no és, en el fons, l'angoixa del cos i de la ment, sinó uns estats molt diferents dels que aconseguim nomenar amb mots ja gastats i buits.

Afirmem tenir dret a la justícia, quan en realitat només tenim dret a la injustícia. I malgrat això, continuem repetint la fórmula com si el simple fet de pronunciar-la la fes veritable. Potser no és la justícia el que anhelem, sinó el consol serè de pronunciar-ne el nom.

El nus de la qüestió és, en última instància, sempre el mateix: encarar el treball, amb el fàstic que ens neix a dins i la indiferència que ens envolta des de fora; és a dir, passar per damunt d'un mateix i per damunt de les despulles de la filosofia, la literatura i la ciència. Es tracta d'una qüestió de concentració, de reclusió i d'una mena d'idiotesa lúcida. I és també, simultàniament, el dilema entre perseverar amb obstinació o renunciar-hi del tot. Aquesta és, en definitiva, l'única pregunta que ens resta, plantejada sense embuts: la del dubte, la de la desconfiança, la de la impaciència.