Quan diem "aquesta nostra terra", entesa l'expressió, com a poble, l'accepció no és aliena a la identificació de poble-nació-estat-frontera, diu JF Mira. Per això "nosaltres" i "els altres". I és que els que arriben de fora per a molts autòctons si pretenen alguna cosa més que ser visitants són vistos com a intrusos. I no. ¿És cert que tot grup ètnic està definit per l'existència d'una frontera? ¿I és cert que el manteniment d'aquest límit és crucial per a l'existència del grup? Si és cert, no ho és menys que aquests límits poden ser de qualsevol tipus i sovint són de caràcter social i cultural, i és per això que són molt permeables i susceptibles d'alteració.

Alteració i permeabilitat que es perden amb la identificació del límit d'identitat bàsica amb la frontera lineal del país: que vol dir l'assoliment de l'Estat contemporani. D'aquí que els qui aposten pel model clàssic d'Estat obliden que és l'Estat, més que no pas la nació cultural, qui ha portat els límits a la seva forma més rígida i intocable: el mapa i la frontera. Per això la crítica de l'Estat sobirà com a forma suprema i última d'organitzar-se les societats ha de ser de crítica de la territorialitat patrimonial i de la sacralitat de la frontera.

Altrament, continuarem veient el món, i la part del món que és Europa, no "format" per pobles i cultures, sinó "dividit" en taques de colors i ratlles, i la geografia política continuarà estant per damunt de la cultural i humana. ¿Què vol dir, si no, la suposada desaparició de les fronteres, és a dir, la desaparició de punts de vigilància policial, quan la imatge d'aquestes mateixes fronteres és més present que mai? ¿I què vol dir que la consciència dels límits afebleix el camp econòmic si es reforça en el simbòlico-moral? Doncs que els Estats no cedeixen mai.