Opinió
Isaac Beà

Isaac Beà

Papa, porta la cadira a la galeria

Tinc el costum (potser malsà) d'escoltar tot allò que diu la gent del meu costat. Però no per veure què diuen, sinó per veure com ho diuen. Els amics més propers (dels quals ja em conec perfectament el parlar i, per tant, puc dedicar més atenció al contingut de la conversa) m'ho disculpen com a part del meu caràcter. Els que no em coneixen tant no sé com ho deuen interpretar…

Dins d'aquesta anàlisi de la forma que escolto al meu entorn, la primera aproximació és copsar si s'utilitza la llengua catalana. Segurament hauria de mirar d'evitar-la, perquè aporta massa disgustos, però en fi... I un cop confirmat que es parla en català, ja entro en una anàlisi més profunda. I és aquí on, per la meua situació de pare amb nens en edat de primària i de professor d'institut, em puc fer una idea de com pinta el futur del lleidatà parlat, primerament a la ciutat de Lleida i per extensió, tard o d'hora als nostres pobles.

En uns quants articles anteriors he anat parlant sobre el constant retrocés que patim, i per tant no m'hi estendré un altre cop. Però sí que vull remarcar una pèrdua que sincerament no m'esperava veure en un dels trets que més ens identifica als parlants de lleidatà: la pronúncia de les a àtones finals com a e (LleidE), que molts nens ja pronuncien com una [a]. No sé si s'havia de considerar un fet previsible tenint en compte que cap dels nostres veïns dialectals (ribagorçans, pallaresos i ebrencs) tenen aquesta pronúncia, però essent un tret tan definitori, i a més a més fonètic, considerava que havia de ser molt més intocable.

Passa molt en famílies en què els dos progenitors (i fins i tot un de sol) no pronuncien aquesta e per qüestió de procedència, però és que també passa en famílies on els pares sí que la pronuncien i els fills ja no. Independentment de l'entorn familiar, però, cal buscar les causes en tota una sèrie d'altres factors. D'aquests, voldria apuntar-ne un de concret: potser només és una impressió, però tinc la sensació que tot aquell intent de prestigiar el dialecte fet per unes quantes generacions al voltant de la nostra, avui dia el veig aturat. No m'atreviria a afirmar que en retrocés, però si més no força estancat. No sé què en penseu...