Fa mig segle, una gran majoria de les dones velles del poble vestien de negre, de cap a peus. Se sumaven diversos factors concatenants: moltes eren vídues –per la guerra o senzillament perquè l’esperança de vida dels homes era força més baixa-, d’altres eren religiosament devotes, unes altres vestien així per tradició, unes altres encara ho feien per manca de recursos econòmics. El negre era color de dol, però, sobretot, era color de submissió. Una mica com les dones a països integristes islàmics d’avui dia.

Afortunadament, això s’ha girat com un mitjó: una visita a qualsevol casal d’avis permet constatar una ampla varietat de colors en la indumentària femenina, amb una minsa presència de la foscor d’antuvi.

El negre és l’absència de color, segons la física, ja que absorbeix tota la llum. En la roba acostuma a estar associat a l’elegància i la seriositat. D’aquesta manera, és el color tradicional dels vestits d’àrbitres, jutges i capellans. Per reblar-ho, el substantiu negre s’acompanya habitualment de l’adjectiu rigorós.

Però el negre és un to recurrent, que tard o d’hora es recupera amb qualsevol excusa. Darrerament, molta gent ha triat aquest color a l’hora de comprar un cotxe, i a la festa de cap d’any més nombrosa de les Garrigues el 99% dels homes i el 90% de les dones vestien de negre.

Subjecte, doncs, com està a la moda, l’ús d’aquesta coloració entre nosaltres no admet interpretacions permanents... si no fos pel fet que avui –com fa 50 anys– l’economia, el desenvolupament de la comarca o la llibertat nacional semblen tenir un futur ben negre.
Sort que la felicitat la pinten amb els colors blau i grana.