Si no fa almenys dos anys que es viu de manera continuada a l'Estat espanyol (i es pot acreditar), les persones de nacionalitat extracomunitària que es troben en situació irregular no poden demanar l'arrelament laboral, que és una de les vies per obtenir un permís de residència i treball per circumstàncies excepcionals (dites excepcionals perquè no hi ha cap altra via ordinària, més enllà de retornar al país d'origen). De moment és així, tot i que el 20 de maig entren en vigor alguns canvis en el Reglament d'Estrangeria.

Durant aquests dos anys, aquestes persones no poden treballar de manera legal -perquè no tenen el permís de treball- però són aquí i s'han de guanyar la vida per poder menjar i tenir un sostre. Ningú pot estar dos anys sense cap ingrés. Hi ha qui pot pensar que la delinqüència acaba sent la sortida, però les dades demostren que no, que la immensa majoria de persones immigrants en situació irregular no opten pas per aquesta via. Els que tenen els papers en regla estan treballant, i els que no els hi tenen es busquen la vida, perquè de feina n'hi ha. Així ho manifesten fonts de l'Associació Africana de les Borges Blanques, molt acostumades a tractar aquest tipus de situacions. "Ningú es vol posar en problemes de drogues o conflictes, malgrat passar fam", expliquen. De fet, un altre dels requisits per a l'arrelament laboral és no tenir antecedents penals, ni aquí, ni al país d'origen ni a cap dels països on s'hagi pogut residir els últims cinc anys. I un tercer requisit és demostrar l'existència de relacions laborals de com a mínim sis mesos de durada. L'objectiu, per tant, és treballar, i no desaprofitar cap ocasió per fer-ho.

Com dèiem, de feina n'hi ha, encara que sigui precària o de temporada, i més al món rural, on hi ha moments, sobretot al sector primari, en què es necessita mà d'obra puntualment. Agafar treballadors en situació irregular és un risc, i no s'acostuma a fer, quasi sempre els empleadors demanen papers, però davant certes necessitats també és un risc perdre diners al camp o a la granja per no tenir prou gent, i hi ha circumstàncies en què no queda cap altre remei, ja sigui perquè es busca un perfil concret, ja sigui perquè hi ha un vincle personal entre ofertant i demandant i s'ajuden -i necessiten- mútuament.

A principis de març, els Mossos d'Esquadra van denunciar un pagès a la comarca que tenia persones sense permís de treball recollint calçots en finques de la seva propietat. S'havia arriscat. L'acusaven d'un suposat delicte contra els drets dels treballadors; uns drets que, paradoxalment, no estan reconeguts si no es treballa de manera regularitzada. És un peix que es mossega la cua. I tothom sap que no és un cas aïllat, ni al camp ni a altres àmbits, fins i tot domèstics.

Vulnerabilitat econòmica
Al desembre es va presentar a les Borges la Diagnosi Migratòria de les Garrigues 2024, elaborada per la cooperativa Disseny Integral de Projectes per encàrrec del Consell Comarcal. S'hi recollia una realitat extreta a partir d'unes 60 entrevistes a personal de l'Administració, tècnics, entitats i agents referents, sumat a anàlisi de dades i sessions grupals, i un dels apartats fa referència a qüestions de feina i formació.  S'hi constaten dificultats per cobrir necessitats bàsiques (menjar, habitatge, higiene), que en els casos de no tenir la situació administrativa regularitzada s'agreugen més, ja que no permet accedir a determinats ajuts socials. "Això contrasta amb la visió equivocada que expressa una part de la població receptora quan diu que es queden totes les ajudes", recullen els autors de la Diagnosi, que insten a "treballar per aturar la circulació de rumors i notícies falses". La principal ajuda, en casos així, prové d'entitats socials, de la caritat o del suport mutu entre paisans.

Segons la Diagnosi Migratòria, quan la urgència d'obtenir ingressos és tan acusada, és habitual que passi per davant d'altres aspectes: "S'han detectat molts casos en què la necessitat de guanyar diners immediatament preval sobre la regularització administrativa, i això fa que s'acabi retardant l'accés a una feina més estable". Un testimoni que treballa abordant situacions com aquestes i que queda recollit a la Diagnosi diu: "dins de l'escala de prioritats dels joves que atenc, la primera és l'econòmica, més que no pas la regularització. Saben que amb regularització hi pot haver un contracte i, per tant, una estabilitat i tenir diners, però molts prioritzen la feina als tràmits, i si han de deixar els tràmits perquè els han cridat per treballar a un altre lloc, ho fan. La prioritat és tenir diners i enviar-los a la família per no decebre'ls", i costa molt sortir de la roda del treball informal, amb la vulnerabilitat i dependència que això suposa.

Això fa, també, que moltes persones en situació irregular tinguin una enorme mobilitat i en pocs mesos de diferència visquin en multitud de poblacions diferents, fins i tot de països diferents, sempre darrere de l'última possibilitat de feina. Hi contribueixen les limitacions en el transport (homologació de títols de conduir, disponibilitat de vehicle propi, horaris del transport públic), ja que acaba sent més fàcil instal·lar-se allà on hi ha la feina que no fixar la residència en un lloc i, des d'allí, desplaçar-se a treballar.