S'ha escrit molt sobre Maria Sans Moyà com a possible inspiradora d'un dels personatges de la novel·la Per qui toquen les campanes, de l'escriptor nord-americà Ernest Hemingway. A l'obra, Maria és una infermera voluntària de la Guerra Civil espanyola, de qui s'enamora el protagonista, Robert Jordan. La novel·la es va publicar el 1940, i el 1943 se'n va fer una pel·lícula, que encara va popularitzar més la història, encarnada a la pantalla per Gary Cooper (Jordan) i Ingrid Bergman (Maria).

Van passar molts anys, però, fins que algú no va lligar caps i va relacionar la Maria de la novel·la amb Maria Sans Moyà. Va ser l'arquitecte mataroní Agapit Borràs, que el 1996 va publicar un article a La Vanguardia exposant la seva hipòtesi. Maria Sans Moyà va néixer a Arbeca el 1920. Quan tenia sis anys, la família es va traslladar a Mataró, on tenien una tieta. El pare treballava a la companyia elèctrica i la Maria, seguint la influència familiar, es va fer ben aviat de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), de tendència comunista. A l'esclatar la guerra, ella i altres companyes van sentir la necessitat d'ajudar com fos, i se'ls va presentar l'ocasió a l'hospital que s'havia habilitat al col·legi dels Salesians de Mataró, on s'atenia ferits de les Brigades Internacionals. Els metges i infermeres eren estrangers, excepte algunes auxiliars locals com la Maria. Hemingway, que feia de corresponsal de guerra, hi visitava un amic seu ferit, Freddy Keller, i allí hauria conegut Maria Sans. "Ell s'asseia al costat del llit [de Keller] i parlaven, però jo, com que no entenia res ni tenia temps per escoltar-los, no sé pas què es deien", va explicar la Maria dècades després, l'any 2008, en una entrevista al Diari de Mataró. "No hi vaig tenir gaires tractes. Ell sí que em mirava, a vegades, quan venia a veure en Keller", recordava l'arbequina, que sempre va treure ferro al paper de musa que se li va atribuir.

El gran amor suec
Més que en Hemingway, que doblava l'edat a la Maria, en qui ella tenia el cap i el cor posats era en Stig Berggren, un jove brigadista suec de 26 anys que feia de conductor d'ambulàncies. Havia participat en la defensa de Madrid i en les batalles de Jarama, Guadalajara, Brunete, Belchite i Terol. "Sabíem que arriscàvem la vida, però per a nosaltres, que érem antifeixistes, era important prendre partit, ja que el feixisme progressava a Suècia i d'un dia per l'altre ens podíem trobar en la mateixa situació que a Espanya", explicava anys després en un diari suec. L'Stig va fer cap a Mataró, on traslladava ferits de l'estació de tren a l'hospital, i així va conèixer la Mari,  de qui es va enamorar fortament.

Ho confessava en aquest mateix diari: "Va ser el meu gran amor, va ser un enamorament a primera vista, els mesos que vam passar junts van ser temps de felicitat". I ella també ho admetia. En una carta a la seva cosina Aurèlia Moyà, que romania a Arbeca, així li ho feia saber. "Està enamorada!", va constatar la cosina, que l'any 2014 encara ho recordava al llibre Vinc d'Arbeca, una infantesa travessada per la guerra i l'exili,  presentat aquell mateix any al seu poble natal. L'Aurèlia, però, també feia la següent reflexió: "Als seus pares no els agrada la relació amb un estranger vingut de ves a saber on".

Separació dolorosa
El mateix 1938, el Comitè de No-intervenció va ordenar que els brigadistes  que lluitaven a la Península contra el feixisme es retiressin als seus països. No va passar el mateix amb les tropes italianes i alemanyes que donaven suport a Franco. El cas és que aquella ordre va fer que l'Stig i la Maria se separessin. "Va ser el moment més difícil de la meva vida", recordava ell. Un cop a Suècia va sol·licitar un visat per a la Maria, però va esclatar la Segona Guerra Mundial i el vaixell que hauria hagut de portar la Maria va haver de tornar-se'n. I, a partir d'aquí, cadascú va fer la seva vida. 

Acabada la Segona Guerra Mundial, la cosina Aurèlia d'Arbeca, que havia marxat a l'exili i que també té una història digna d'un reportatge, va anar a fer de traductora al Congrés Mundial de la Pau que es feia a Estocolm. La Maria encara recordava l'Stig i li va donar l'adreça. I l'Aurèlia el va conèixer. "La nostra conversa de seguida es va centrar en la Maria. Vaig veure que els ulls li brillaven de felicitat", explicava ella. A la sala d'estar de casa seva encara hi tenia una foto de la Maria…

El 1979, quatre dècades després del final de la Guerra Civil i ja mort Franco, l'Stig va tornar i es van poder veure una tarda amb la Maria. Segons relatava al diari suec, abans de marxar li va dir "la propera vegada potser ens tornarem a veure al cel, Maria. Només sé que el nostre amor perdurarà per sempre". Ell tenia 68 anys i ella 59. Efectivament, ja no es tornarien a veure mai més, tot i que hi va haver una ocasió fallida. Va ser el novembre del 1996, amb motiu del 60è aniversari de la creació de les Brigades Internacionals.

Aquella efemèride coincidia amb l'article d'Agapit Borràs, a partir del qual se n'escriurien molts altres, centrats en la inspiració de Hemingway amb la Maria. Desenes de brigadistes van participar als actes commemoratius que es van fer arreu de l'Estat espanyol, i l'Stig va tornar, però es va posar malalt i va haver de ser repatriat. Amb la Maria van poder parlar a través de l'ambaixada sueca a Madrid, sense veure's en persona. Ell moriria l'any 2001 i ella Maria, el 2012, als 90 i 91 anys, respectivament. Aquest 2025, Pagès Editors acaba de teure el llibre Pioneres i singulars. Les comarques de Lleida a través de 600  dones, de la historiadora Antonieta Jarne. Maria Sans i la seva cosina Aurèlia Moyà en són dues de les protagonistes.