Albert González - D'una peça de bambú vas acabar fent-ne aquest instrument que ara està reconegut fins i tot pel Museu Metropolità de Nova York. Quan va sorgir la idea?
Jordi Rubí - Vivia a Berlín i ja feia temps que convertia restes mobles mombles i trossos de branques en instruments de corda. Però el mulatar va néixer a l'Índia.
A.G.- Com va anar?
J.R.- Caminant pel costat d'un riu, vaig trobar-me un bocí de bambú. Se'm va ocórrer posar-hi les cordes d'una guitarra i vaig veure que tenia certa gràcia i me'l vaig emportar.
A.G. - Per què mulatar?
J.R. - Mula vol dir bambú en malayalam, la llengua del sud de l'Índia.
A.G. - A partir d'aquí, què?
J.R. - Vaig associar-me amb el meu amic Ben Baer, a Berlín, sota la marca Lockruf, que en alemany vol dir "crida". Des d'aleshores n'hem anat fent de fusta, però gràcies a un viatge a Colòmbia, vull tornar a recuperar el de bambú. Crec que serà més barat.
A.G. - Quant en costa un?
J.R.- Un de fusta, que trigo mig any a entregar-lo al client, val uns 5.000 euros. El de bambú costarà la meitat. Crec que això m'ajudarà a trobar més clients, perquè ara, de cada cent interessats, només tanco una venda.
A.G. - Hi ha molta gent oberta a aquest tipus d'instruments?
J.R.- El boom el vaig rebre fa uns anys quan se'm va ocórrer publicar al meu canal YouTube una versió de Misirlou de Pulp Fiction amb el mulatar. Vaig guanyar molts seguidors i molta gent s'hi va interessar.
A.G. - Tens clients de tot el món?
J.R.- La majoria són dels Estats Units, d'Alemanya i Suïssa.
A.G. - Tens altres invents?
J.R.- Sí. L'Orgatar. Consta d'un teclat, i amb l'aire que s'emmagatzema en un globus, un pedal i unes pipes, aconsegueixo fer moltes combinacions.
A.G. - Cal inventar instruments?
J.R.- Faig instruments que estan fets d'una manera diferent que els tradicionals, amb una estètica diferent i que et donen un so especial perquè el toques de forma diferent. És com una empenta per renovar la música.
A.G. - Amb possibilitats infinites.
J.R.- Absolutament. A qualsevol instrument hi ha possibilitats infinites d'innovar, d'afegir-hi coses noves o de treure-li'n. Bàsicament, em fascina construir instruments a partir de coses que inicialment no ho són.
A.G. - Una aportació a la música experimental.
J.R.- Aquest és el meu espai. No pretenc convertir-me en un músic mainstream, però crec que puc trobar el meu espai en el mercat de la música experimental. Em faria il·lusió de dedicar-m'hi completament. Avui, per sobreviure, encara he de combinar-ho amb altres feines, com restaurar mobles.
A.G.- No heu pensat de patentar el mulatar per evitar que us el robin?
J.R.- Ho vam mirar, però ens va semblar massa car i poc interessant.
A.G.- Per què?
J.R.- Si ho penses bé, no hi ha cap problema que ens copiïn. De fet, seria bo per al projecte. Si ara algú comença a fer mulatars i a guanyar-se la vida fent-ne a la Xina, per exemple, seran els mulatars xinesos i ens ajudarà a popularitzar-los i vendre els nostres.
A.G. - Has voltat per mig món. Què t'ha aportat?
J.R. - Xuclar idees d'aquí i d'allà.
A.G. - Amb quina ciutat et quedes?
M.E. - Amb Berlín. És el lloc on ho he vist tot possible, molt experimental. Quan hi vivia, no tenia cap mirament. Feia el que em semblava.
A.G. - I després de tant rodar, aquest estiu passat has actuat per primer cop a la teva vida a Torregrossa.
J.R. - Em va fer molt de respecte. Vaig veure molta gent que conec des de petit i no sabia com respondria.
A.G. - I com va anar?
J.R. - Molt bé. Va venir molta gent i tothom em va prestar una atenció poc usual, com poques vegades he vist. Les poesies de la Mercè Baena i les cançons del meu fill petit van acabar de fer un acte rodó.
