Patrícia Valencia - Quan vas començar a fer de model?
Gerard Pagano - Tot va començar a Lleida quan un fotògraf em va veure i em va explicar a què es dedicava. Jo no en tenia ni idea, no havia fet mai res. El fotògraf em va dir que, a mesura que les meues fotos s'anessin venent, em començarien a pagar alguna cosa. I vaig començar a fer sessions i el resultat era bo. 

P.V. - Quants anys fa de tot això?
G.P. - Uns quatre anys. A partir d'aquells resultats, jo vaig començar a buscar-me la vida a Barcelona, anar a càstings, etc. El problema és que allà es feia més publicitat i jo no havia fet mai d'actor. Arran de tot això, em va trucar un representant.

P.V. - Qui era?
G.P. - De fet, només he pogut parlar amb ell per Skype, però és un home de Veneçuela, que buscava agències de models per a nois i noies arreu del món.

P.V. - Per tant, començaves a entrar a la moda internacional?
G.P. - En aquell moment no m'ho podia creure. Jo pensava que m'enganyaven, ja que no coneixia la persona i ja m'estaven dient que si ho volia, podia viatjar i anar a desfilades.

P.V. - S'ha d'anar amb compte en el món de la moda?
G.P. - És clar. Jo estava sol. En el moment que agafes l'avió no saps què pot passar quan arribis a la destinació, i més sense conèixer personalment el representant.

P.V. - I com t'ho vas fer?
G.P. - Després de fer una mica de recerca, de parlar amb models que ell representava, vaig veure que era fiable. I a partir d'aquí, m'ho vaig prendre amb respecte.

P.V. - Quin va ser el primer país on vas anar?
G.P. - Vaig estar quatre mesos a l'Índia, després vaig tornar a casa. I durant un any vaig estar viatjant amb diferents agències. Després vaig anar a Turquia i finalment a Taiwan. 

P.V. - I què feies allà?
G.P. - Primer firmàvem un contracte internacional amb l'agència del país, que normalment era de tres mesos i a partir d'allà començava una altra etapa. Vivies en apartaments de l'agència, amb altres companys i fèiem càstings; també publicitat com campanyes per Nissan o per marques de xampú, però també hi havia molta moda. 

P.V. - La moda és competitiva?
G.P. - Sí, i s'ha d'acceptar el no. Psicològicament és dur. És un món molt competitiu, i et diran moltes vegades que no t'agafen. Però has de creure en tu mateix i tenir les idees molt clares. Et sap greu, però cal continuar endavant, i més si estàs sol.  

P.V. - Com es viu aquesta feina, des de dins?
G.P. - Hi ha molts estereotips en el món de la moda. Coneixes gent increïble però sí que és cert que també hi ha persones que et demostren tot el contrari. A vegades, entenc la gent que titlla la moda de món obscur perquè quan ets dins, també ho veus així. Però a mi la feina m'agrada i tinc molta sort de poder-ho fer.

P.V. - Quina va ser la resposta a casa quan vas dir que marxaves?
G.P. - En aquell moment jo vaig començar a estudiar Arquitectura i ho vaig deixar tot. A casa saben que sóc una persona responsable i que, tot i voler marxar, sabien que acabaria els estudis i em van donar molt suport.

P.V. - Has treballat per Inditex, oi?
G.P. - Sí. A Stradivarius. Vaig aprendre molt i va ser molt satisfactori en l'àmbit personal.

P.V. - I el teu dia a dia, a hores d'ara, quin és?
G.P. - Treballo d'arquitecte tècnic, a Mollerussa. Com que sóc autònom, puc destinar diverses hores a anar a sessions de fotos o a càstings.

P.V. - Per tant, la moda encara no l'has deixat.
G.P. - No. Sí que és cert que dedico moltes més hores a la meua feina com a arquitecte tècnic, però tinc la sort de poder-ho combinar amb el que m'agrada; la moda i l'esport. De fet, faig triatlons.

P.V. - Per acabar, què els diries a les persones que comencen?
G.P. - Crec que ells mateixos han de fixar-se en els models reconeguts d'avui en dia i definir el seu estil. Ara hi ha perfils diferents i s'ha de trobar un espai en el món aquest.