El front era lluny encara. S'aproximava a Lleida, però encara no es feia notar a les Garrigues. Aquí, a banda de les tensions pròpies de la conflictivitat política i social i de les absències d'homes que eren al front, la població continuava fent vida relativament normal. No hi havia moviments de tropes, no hi havia bases militars. Érem a la rereguarda. Era primavera i era dissabte. Dissabte assolellat de 2 d'abril de 1938. La canalla, jugant pels carrers, ajudant la família al camp o estant a col·legi -el poc col·legi que es podia fer en aquelles circumstàncies-. A mig matí, però, tot va canviar de sobte a tres pobles: les Borges, Juneda i l'Albagés. Alguns recorden avisos de campanes, altres no van sentir res. Al cap d'uns instants apareixien avions en aquell cel nítid i clar. Sembla que eren avions alemanys. Corredisses, crits, explosions, pànic, desorientació, pols, runa i morts.
En només uns segons, la mort ja era al carrer. Damunt de persones indefenses, desprevingudes, que mai abans havien vist una cosa semblant. Creien que la guerra es lliurava al camp de batalla, soldats contra soldats, amb armes. Però aquella guerra era també, per a alguns, un experiment. L'Alemanya nazi i la Itàlia feixista, amb el beneplàcit de l'Espanya franquista, volien comprovar els efectes de portar el terror a les cases de la gent, al cor de la població civil. L'informe de la tripulació deia "56,4 toneladas. 4.500 metros. Bombas en los blancos". S'ha dit moltes vegades: era l'avantsala de la Segona Guerra Mundial.
Destrucció massiva
La pitjor part se l'emportà la capital comarcal. Les xifres oficials van registrar 24 morts. A Juneda, cinc. A l'Albagés, dues. Les fonts orals, però, parlen de més. A les Borges, Manel Giné sempre ha fet referència a 63 víctimes, segons el recompte del jutge de pau i de l'agutzil del jutjat. Entre els morts, nens i nenes menors de 10 anys. Alguns, alumnes del Col·legi dels Republicans, així com el mestre i la seua família. "Bombas en los blancos." Com un nen de només un mes, de Juneda, trobat sota les runes. O com la noia de 16 anys de l'Albagés que es parapetava a una porta del carrer Soleràs i va quedar feta miques.
Fugida a les cabanes
Aquell dia i els següents, la majoria d'habitants va agafar el portant i se'n va anar a viure al camp, a les cabanes, amagats, sovint amuntegats amb altres famílies. El poble ja no era un lloc segur. L'endemà diumenge, 3 d'abril, Lleida queia en mans franquistes. Començaven els vuit mesos del Front del Segre i vindrien més morts i més bombardejos, fins que entre el Nadal del 38 i el gener del 39 la comarca seria ocupada del tot. Era l'inici de 40 anys de dictadura.
Raval del Carme, les Borges Blanques.
TESTIMONIS
Antoni Mir (tenia 13 anys)
Les Borges Blanques
“Era al carrer Carme, era un nen i voltava. De sobte, van començar a petar les bombes i em vaig ajeure al carrer mateix, a tocar de la vorera, protegint-me el cap. A només uns metres, al carrer la Bassa, van caure moltes bombes i hi va haver molts morts. Quan va passar l'atac, vaig anar corrents a casa, a veure si havia passat res. Per sort, els vaig trobar bé.”
Manel Giné (tenia 10 anys)
Les Borges Blanques
“Era al carrer la Bassa i al sentir la campana, per instint, vaig marxar corrents que ja queien les bombes. Gent per terra, pedres, fum, soroll... Allí va ser fort. No es pot explicar. Vaig anar cap als afores. Al camp estaves més segur que al poble. Al acabar vaig anar a casa i vaig trobar els pares i la casa bé. Però hi ha qui al tornar ja no va trobar ni casa ni pares.”
Josep Quintillà (tenia 13 anys)
Les Borges Blanques
“Era al tros, regant, i a les 12 h del migdia tornava a casa. Quan era entre la via del tren i el tros, es va sentir un soroll que no sabia què passava. Em vaig ajeure i els avions ja eren damunt. Van començar a petar i quan em vaig alçar es veia tot de fum al poble. En arribar, la gent desesperada, tothom buscava tothom. Vam agafar el carro i directes cap a la cabana.”
Teresa Giné (tenia 8 anys)
Les Borges Blanques
“Érem una colla de canalla pel carrer i la mare d'una ens va dir que anéssim a collir una col. Vam agafar la panera, la rodeta i el ferret, per avall. De tornada, toquen les campanes. Els refugiats ja sabien de què anava, van sortir corrents i ens van fer pujar als pins del coster, ens vam posar una branqueta a la boca i va caure una bomba a uns metres, però no va explotar.”
Ramon Tutusaus (tenia 13 anys)
Juneda
“Érem al carrer, jugant, i vam sentir les bombes a Lleida. Al cap d'un moment ja eren a Juneda. A casa no en va tocar cap, però tres cases més avall ja va quedar destruït. Una dona que portava un nen al braç es va arrupir a una porta d'una casa, però una explosió la va fer volar a l'altre costat de carrer i va quedar empastada, amb el crio, a la paret.”
Casimiro Gelonch (tenia 14 anys)
Juneda
“Aquell dia era a Vinaixa, per amagar-nos, però ma germana i mon germà eren al poble i al pujar amb el tren ens van dir que a Juneda ho havien xafat tot. Va ser horrorós. Després, molta gent va anar a viure al tros. Nosaltres vam marxar aquell mateix dia, però al cap de poc vam tornar. La mare deia "si em maten, que sigui a casa".
Ramona Pons (tenia 13 anys)
Juneda
“Vam veure els avions i vam córrer cap al refugi que ja queien les bombes. El refugi era a un hort, fet de terra i canyissos. Allí no van tocar, però a les cases de la vora sí. D'estona no en va durar gaire, tot era ràpid, temps de refugiar-nos i prou, però la vam passar magra. Un cop passat el bombardeig, les famílies ens vam tornar a ajuntar.”
Maria Llimós (tenia 12 anys)
L’Albagés
“Era al matí, la mama havia anat a l'hort i jo, al ser la gran, m'havia de cuidar dels dos petits. Va vindre l'aviació i vam córrer cap a una roca al carrer Soleràs. Temps de posar-nos dins i van llançar les bombes. Van matar una noia de 16 anys i un home gran a aquell carrer mateix. Por, tanta com vulguis. Després ja va marxar tothom del poble.”
Convent del Carme, les Borges Blanques.
85 bombardejos aeris en nou mesos que van devastar la comarca
Entre el 2 d'abril de 1938 i el 10 de gener de 1939, les Garrigues Administratives van rebre 85 bombardejos, a càrrec de les aviacions italiana, alemanya i franquista. El municipi castigat més sovint (25 vegades) va ser Castelldans, seguit de la Granadella (20), Bellaguarda (19), les Borges (13) i l'Albagés (10). Segueixen la tràgica llista el Cogul (6), Vinaixa (4), Arbeca i Granyena (3), Juneda, Bovera, la Pobla i els Omellons (2) i el Soleràs, Fulleda i el Vilosell (1). Prova de la magnitud de la destrucció és que les Borges, Castelldans i la Granadella serien "adoptats" per Regiones Devastadas.
RUTA ‘LES BORGES SOTA LES BOMBES’
Atacs salvatges i premeditats a la rereguarda
Josep Rubió, historiador i autor del llibre “La Guerra Civil a les Garrigues”
Fins fa relativament poc, es creia que els atacs aeris a la comarca eren obra únicament de la legió Còndor alemanya, però l'accés a diferents arxius militars ha permès saber, entre altres coses, que l'Aviazione Legionaria italiana hi va tenir un paper destacadíssim. Unes accions sàdiques, salvatges, dramàtiques, tràgiques i especialment premeditades, amb clara traïdoria i amb la voluntat de delmar les forces físiques i mentals de la gent.
Cal que dins l'imaginari col·lectiu garriguenc quedi establert que els atacs més violents i amb més víctimes civils que van patir les poblacions de la comarca es van fer quan encara érem rereguarda, és a dir, abans que els franquistes iniciessin l'ofensiva final cap a la conquesta de Catalunya (desembre de 1938) i que aquests els va protagonitzar de forma més brutal l'aviació italiana.
Una menció especial mereixen els bombardeigs del dissabte 2 d'abril de 1938, que en ple assetjament franquista de la ciutat de Lleida, l'aviació alemanya, en aquest cas sí, va castigar durament la població civil de les Borges, l'Albagés i Juneda. Segurament eren els danys col·laterals que els seus veïns van haver de patir abans de l'entrada franquista a Lleida l'endemà, 3 d'abril.
Aquell atac, protagonitzat pels Heinkel-111, va agafar desprevinguts els veïns i va provocar un pànic fins llavors insospitat. Fou l'hora dels refugis, dels amagatalls, de la fugida a les cabanes, però sobretot fou l'hora de la por i el terror a un futur bombardeig indiscriminat, mortal, assassí, que malauradament poc temps després es produiria.
Càstig al feu de Macià
Jordi Satorra, autor del llibre “Les Borges sota les bombes”
Les Borges Blanques es va veure afectada per 11 bombardejos documentats (dos més segons fonts orals) que es van perpetrar entre el 2 d'abril de 1938 i el 4 de gener de 1939. Pel que fa als autors dels atacs, hi va haver una combinació d'avions italians, alemanys i espanyols (la documentació de l'Aviazione Legionaria ha perdurat, la teutona no i l'espanyola no es pot consultar amb normalitat). Segons les ordres d'atac italianes i les imatges associades no hi ha dubte que no eren atacs sobre equipament militar, sinó una estratègia macabra d'atemorir la rereguarda per provocar la desmotivació al front.
El primer bombardeig va ser obra de la legió Còndor alemanya i va ser el més mortífer, com el de Lleida, ja que la població civil no s'esperava ser un objectiu militar. Va causar 26 morts, entre els quals uns nens de l'Escola dels Republicans del carrer Sant Jaume (llavors dit Jaume I). La conseqüència immediata fou que la majoria de la població (unes 2.000 persones, segons fonts orals) es va haver de refugiar a les nombroses cabanes de volta del terme.
Després de les ràtzies aèries, el dia 5 de gener de 1939 les tropes feixistes (amb els italians primer i els espanyols i magrebins després) entraven a la ciutat per ocupar-la. Les Borges, amb una destrucció del 60% dels seus edificis a causa dels bombardejos, era aquell dia una ciutat fantasma i en runes. Havia rebut un càstig sever, innecessari des d'un punt de vista militar, però que va voler fer pagar que fos el feu irreductible del president Macià.
