Les postals que l’hivern cru revela a les Garrigues no es troben enlloc més. I per acabar l’article només caldria alguna de les imatges que, de ben segur, deu tenir lo Minguella sobre els dematins gebrats amb boira, quan res es mou, quan palplantats al mig de la natura semblem no pertànyer a aquest món ni al propi enteniment.

Obstinat com sóc a defensar que hauríem d’aprendre a badar més del que ho acostumem a fer, sumat a l’hora en què em poso a escriure aquest article, se m’acut una excursió que començaria a Almatret a primera hora, que aniria fent pel camí dels Escambrons fins a perdre’s en el paisatge gris, de camps i boscos i un horitzó cendrós. Gairebé com si fos l’època en què els més joves només ens sabem imaginar en blanc i negre. Tot plegat molt fred, no? Però tant és, perquè després vindria la segona part al voltant de la llar de foc a la Torreta de Moreno amb bons amics –i trobant-ne a faltar un– preparant uns bons talls de teca i pa torrat a les brases, vi i rialles a dojo. Probablement quan hauríem acabat d’explicar històries i veure qui la fot més grossa seria vora el migdia i el sol apuntaria ben despert. I les postals es quedarien en això, en postals. En records i experiències viscudes que, de tant en tant, em permeten distreure de les cabòries i sentir com encara m’arriba l’eco del silenci i el final d’un badall gebrador.