Opinió
Anton Bundó

Anton Bundó

Notes a peu de carretera

Som a la T-310, tram 168, a la sortida de Montroig del Camp; al fons, les muntanyes de Llaberia i Colldejou, conreus d’oliveres i garrofers a primer terme. Grans i quitxalla celebrem una festa, una gran festa: hem sortit de casa per llançar el nostre clam als quatre vents: estem fent via cap a la independència. Cada un de nosaltres, mentre crida, fa fotografies, fuma, canta, conversa amb els del costat, sap per què som a peu de carretera. Ens hem posat una samarreta groga –tot esperant que les campanes de la Seu lleidatana cridin a donar-nos les mans– perquè junts manifestem que som un poble lliure que avança toçudament cap a la independència. Hem vingut de les Garrigues per donar testimoni d’aquesta voluntat. Ja són les 174 h. És l’hora.

Des del País Valencià fins a la Catalunya Nord, les mans han encaixat confegint una llarguíssima cadena feta amb baules de totes mides i edats; una cadena per dintre la qual corre un corrent elèctric que ens encén la mirada i ens posa el cant a la gola: “quan convé seguem cadenes”. Hem fet una experiència única, capaç de transformar el nostre desig en ferm convenciment: junts podem esdevenir un poble lliure, independent.

Amb l’esquerra agafo la mà d’un xicot que ha vingut de Cerdanyola amb la seva dona i dues criatures. Se’ls veu feliços, canten i juguen. “Sóc socialista –em diu sense haver-li demanat–, he vingut perquè crec que ens convé ser independents i perquè els meus fills creixin fent servir les mans per treballar en lloc d’haver de brandar l’estelada. (M’ha confessat que l’havia emprenyat molt que el partit donés llibertat per participar a la Via; afegí: “La consciència i les decisions de les persones no necessiten permís de cap partit ni del Papa de Roma.”) Recordant que el 1707 caigué Almansa i la Seu de Lleida fou ocupada per les tropes felipistes, se’m va acudir que hauríem pogut donar-nos les mans des de les 17.07 h fins a les 17.14 h, set minuts intensos de sud a nord perquè ens uneix una llengua i una història.

Emocionat pel record dels amics que van viure i maldar per veure Catalunya caminant vers la independència, durant una estona se m’enterboleix la vista.