Em sembla que tothom tenia coll avall que la Via Catalana del proppassat 11 de setembre esdevindria tot un èxit. Els catalans som uns autèntics cracs organitzant actes com aquests. Ho hem demostrat al llarg de la nostra història. Sabem fer pinya amb folre i manilles i demostrar al món que som capaços de fer-ho amb pau i germanor.

L’any passat també ho vam tornar a demostrar omplint pacíficament els carrers de Barcelona. El més important, però, és el dia després. Quan la concentració, la manifestació i la cadena humana han estat tot un èxit i ens hem felicitat, abraçat i petonejat, el dia després és cabdal. El dia després és quan arriba l’hora de debò. Quan arriba l’hora de la política en majúscules. Quan res no pot fallar. Quan cap peça de l’engranatge ha de defallir.

Els polítics han d’estar a l’altura, però també la societat civil ha de tornar a demostrar que està preparada per a les envestides que els arribin. Altrament, l’èxit de la Via Catalana no haurà servit per gaire res. Bé, sí, un dia de germanor, de demostració que hi ha pòsit; però, ai las, si el dia després i l’altre i l’altre, i encara molts més, fallem, haurem begut oli.

M’amoïna, per exemple, que hi hagi alguns que ja comencin a defallir davant de tots els missatges, advertiments i amenaces que ens arriben com pluja fina...: “Mireu que si no us porteu bé us farem fora de la Unió Europea, de l’euro, del món i del mateix univers.” Però que no ho teníem descomptat tot això abans d’iniciar la batalla? Que no érem conscients que “ells” un dia o un altre començarien la campanya a favor del NO? És que pensaven alguns que “ells” es quedarien de braços plegats contemplant com se’ls pot escapolir el 19% del PIB del total de l’estat espanyol, el primer en el rànquing de cens empresarial, el territori on hi ha ubicades el 18,5% el total d’empreses de l’estat i on es realitzen el 27% del total de les exportacions? “Ells” són Estat amb tot el que això comporta.

És a dir: mecanismes reals de resposta, així com l’aliat incondicional d’una Europa formada també per estats que es donen suport i s’ajuden. Res de nou, oi? És per això que em sorprèn comprovar com alguns pensen que la llibertat es guanyarà a cops de vies catalanes o de concentracions multitudinàries.

Cap poble ha aconseguit la seva independència així i nosaltres no serem l’excepció que confirmi la regla. Penjar una estelada al balcó, cridar ben alt i ben fort a favor de la independència, unir les nostres mans per tot el país vindicant una i una altra sorra en un llarg procés que demana esforç personal i col·lectiu, alhora que un immens coratge. Perquè plourà de tot i hem d’estar ben preparats.

Salvador Espriu, en el seu Inici de càntic en el temple, demanava que diguéssim que ens mantindríem fidels per sempre més al servei d’aquest poble que és Catalunya. Talment com ho fem amb els nostres pares, amb els nostres fills, amb la nostra família, amb els nostres amics estimats i amb el nostre patrimoni. Sí així ho fem, res no hem de témer, perquè aleshores –no en tingueu cap mena de dubte– la batalla estarà guanyada i esdevindrem lliures. Només depèn de nosaltres. Només de nosaltres.

Si d’una forma o d’una altra traïm el manament que el poeta ens demana de seguir i som infidels a la nostra pàtria, traïdors aleshores, botiflers aleshores, només sobre nosaltres caurà la cendra de la vergonya, perquè només nosaltres haurem perdut la batalla. Llavors nosaltres i només nosaltres en serem els culpables. Perquè haurem defallit. Perquè es comprovarà que només som capaços de fer el primer gran pas. De penjar estelades a les nostres samarretes i als nostres balcons. El dia després ha arribat i ara, finalment, és l’hora, segadors.