Dissabte passat sopava en un bon restaurant per sobre de Francesc Macià a Barcelona. El local era petit, tant que aviat et feia sentir dins un ambient familiar. I la decoració volia recordar un territori de secà, en aquest cas, un secà d’Arizona, no pas al que estem acostumats. Tot semblava conjurar-se a favor d’un bon setrill de les Garrigues: espai petit, familiar, per sobre de Francesc Macià, atmosfera de secà... I arriba l’hora de la veritat. Seiem a la taula que teníem reservada i, de les primeres coses que faig, és prendre l’ampolleta d’oli i buscar-ne la procedència a l’etiqueta: Múrcia.

Fot ràbia. I no perquè tingui res contra l’oli de Múrcia, sinó perquè no hi vaig trobar oli de casa. Val a dir que vam menjar molt bé. I, d’oli, no en vaig tastar. Potser d’entrada pensareu que la culpa és dels propietaris del restaurant, els quals haurien d’esmerçar-se a trobar oli del país. Jo també vaig pensar-ho. Però després de fer-hi alguna volta m’adono que els que ho han fet bé són els de l’oli de Múrcia per haver-se sabut instal·lar a un bon restaurant de Barcelona. Immediatament se’m van plantejar dues incerteses. La primera és que m’agradaria pensar que és un cas aïllat. I la segona és que m’agradaria pensar que la DO Les Garrigues està fent tot el possible per ser present als millors restaurants de Barcelona.