Com més gran em faig més tinc la sensació que els pobles guanyen en suposada qualitat de vida en detriment d’identitat pròpia. Diumenge passat, en una sobretaula, explicaven com es desenvolupava la quotidianitat d’alguns oficis de secà, dels miners i dels pagesos. Certament fa l’efecte que llavors la vida era desproporcionadament més dura, tant per als homes com per a les dones. Tot i així, una vida més pausada afavoria la concòrdia. Aleshores, parlo des del principi fins a mitjans del segle passat, probablement no era urgent un inventari de nosaltres mateixos i dels avantpassats, perquè tot avançava a un ritme que més o menys permetia l’intercanvi entre generacions.

Però avui, sotmesos a una allau de dades, connectats com estem a totes hores i a tot tipus de dispositius tecnològics, la informació vinculada a la quotidianitat i la història dels pobles i el traspàs de coneixement intrínsec del que podríem dir ADN rural està en perill. I, en conseqüència, si no s’hi posa remei, els nostres fills i els nostres néts no només no coneixeran d’on vénen, sinó que ni tan sols mostraran interès a conèixer-ho.