Els que tenim un cert grau de passió pel patrimoni patim d’un mal que no vol soroll. Quan viatgem tenim una tendència innata a observar amb detall com es gestiona el patrimoni als llocs que visitem, sigui a casa nostra o a qualsevol banda del món: aquella esglesieta, la catedral de torn, fins i tot els paviments dels carrers, les façanes i edificis nobles, aquell art pictòric, unes restes antigues, els jardins, etc.

Sovint la pregunta que hom es fa és: què podem fer nosaltres pel patrimoni? I aquesta enquesta ja té associades unes connotacions de cosa que val diners i que no se sap ben bé per a què servirà o si tindrà una utilitat pública/política. Poques vegades la reflexió és a la inversa: què pot fer el patrimoni per nosaltres? I és aquesta altra visió la que cal fer que prosperi. El patrimoni és un llegat que ens singularitza davant d’un univers de patrimonis i mostres culturals diverses.

Fa 10 anys vaig visitar el complex patrimonial de la serra de Atapuerca, prop de Burgos. És una mostra més que evident d’una gestió exquisida d’un llegat i de com fer-ne un atractiu turístic –diners, prosperitat, llocs de treball, presencialitat, etc.–. La gestió abraça tant una presentació sòbria in situ –senzilla, no ostentosa o cara– de la feina feta en el jaciment de la trinxera del ferrocarril com l’aula arqueològica Emiliano Aguirre situada a la població d’Ibeas de Juarros i, finalment, el parc arqueològic d’Atapuerca, on en poc menys de 4.000 m2 al mig de la serra a l’aire lliure trobem explicada d’una forma pràctica, real, tangible i palpable la vida de tots els homo –i llur hàbitat– que han passat per aquelles terres; declarat patrimoni mundial per la UNESCO l’any 1985.

I tot plegat gestionat per la Fundación Atapuerca, integrada per la Junta de Castella i Lleó, la Diputació de Burgos i els ajuntaments dels poblets i de Burgos, però sobretot per universitats (fins i tot la Rovira i Virgili!) i una bona colla d’empreses privades que aporten també el capital. Ja ho veieu: una mostra de suma de voluntats lloable. Podria parlar d’Altamira, però l’abisme entre la gestió d’allí i d’aquí és mentalment insalvable; hi renuncio.

Ara el cap se me’n va a la Roca dels Moros del Cogul. Aquesta mostra singular d’art, juntament amb la de la resta de l’arc mediterrani de la península ibèrica, fou declarada l’any 1998 a Kioto patrimoni mundial de la UNESCO. Des del Centre d’Estudis de les Garrigues vam ser dels primers a demanar i exigir una solució per a la joia de la corona garriguenca. I vam aconseguir crear una comissió impulsora en què hi eren totes les institucions.

Ja han passat 9 anys i tot i que tenim el centre d’interpretació iniciat en una primera fase, gràcies als governs d’esquerres al Cogul, al Consell, a la Diputació, a la Generalitat i ser influents a Madrid, avui és insuficient i fa 3 anys que no es fa res! Fa uns dies apareixia un joc sobre l’art rupestre a Tarrragona. La pregunta que ens fem és: hi ha patrimoni mundial de segona categoria? El model a seguir ja sabem quin és: la unió de voluntats fa la força i saber-se fer valdre davant dels teus companys de partit i dels altres. La trilla està feta, però ja fem tard per treure un alt rendiment al nostre llegat atàvic. Vergonya, cavallers, vergonya!

[article publicat al núm 372 de SomGarrigues]