L’estiu de 2014 posarà fi a la llegenda del president Pujol com a gran pare de Catalunya, el primer, potser l’últim, gran polític que haurem conegut, carismàtic, assenyat i –això ara ja sabem que no– honrat. Una patacada a l’ego català que deixa clar, per si algú encara no ho veia, que aquí també tenim els nostres corruptes, i que ocupen càrrecs igual d’alts que al país veí. Anys enrere anàvem amb el lliri a la mà i pensàvem que quasi tots els polítics eren gent legal, però des de tots els grans partits s’han encarregat, amb una tasca constant i molt eficient d’apropiació de diners públics i enderroc moral, de dur-nos a l’extrem contrari: ni un pam de net, no se’n salva ni un, a pic i pala tots, etc. I la situació mai és tan simple, ni abans ni ara.

Algun n’hi haurà que es fiqui en política amb el propòsit bàsic de fer-se d’or, però jo estic convençut que en la majoria de casos l’ocasió ha fet el lladre: fins i tot per algú idealista que vulgui canviar les coses i respectar la llei no ha de ser fàcil modificar un sistema que ja ve podrit de sèrie, on les comissions, els 3%, i els favors per retornar estan a l’ordre del dia, on si intentes alterar aquest statu quo encara seràs tu el que rebrà. I on al final, si el d’abans s’enduia uns dinerets extra, a veure per què no me’ls puc endur jo.

Que el poder corromp és una evidència que els informatius ens demostren dia rere dia, i per això no ens podem refiar de cap polític que no es vegi a si mateix i als seus familiars com a corruptes potencials. El que estigui per canviar les normes del joc, potenciar la transparència de tots els comptes i impulsar càrrecs rotatoris perquè ningú es pugui apoltronar massa temps, aquest tindrà el meu vot. I per fi han aparegut partits amb aquestes idees en el seu programa, així que sembla que ara això sí que toca.