El documental Priorat que TV3 va oferir fa poc va despertar en bastants admiració, en altres enveja, en massa garriguencs lamentacions i pessimisme. Poden les Garrigues fer una transformació equiparable?

Què ens va mostrar el documental? Unes persones entestades a fer vins d’alta qualitat. Un punt de partida precari per l’estat d’abandonament de les vinyes, pel desconeixement de la tecnologia per fer l’elaboració apropiada a la tipologia del raïm, per l’escassetat de recursos aportats, la desconfiança dels veïns en els resultats. D’aquesta precarietat inicial al prestigi d’uns vins que es fan pagar. Els conreus avui ofereixen una visió endreçada del territori. Una millora de la renda econòmica per als prioratins. Priorat és una marca per les activitats que es fan a la comarca, una DOP pel vi, un reclam i alhora una garantia.

En el documental també hi vaig veure un tracte reverencial, excessiu a unes persones; és cert que van treballar sense parar per realitzar el somni; són d’admirar, però sense ser badoqueria.

També hi vaig veure que no es parlava del Priorat, només de la gesta memorable d’uns vinaters. Per poder posar al documental el nom de Priorat, també havien de ser destacats el valor del territori, el treball sostingut de la gent que desenvolupa i difon els valors de la Prioritat; el mèrit dels qui han creat la xarxa d’allotjaments rurals; els socis de cooperatives que van resistir-se a tancar, fins on els va ser possible; la gent dels pobles que hi seguien vivint quan van arribar els del nou vi; el documental no va dir res de gent tossuda i agosarada com en Quim Soler; ni va rememorar la lluita incansable de persones i entitats fins que el Montsant fou declarat Parc Nacional; ni l’estima apassionada pel seu món; i més i més coses que el documental no va mencionar i també són el Priorat.

A continuació: A les Garrigues, què farem? (II)