A La finestra de Vermeer (Proa, 2016), l'autor, Pere Rovira, fa un passeig en forma de dietari on anota reflexions quotidianes i records. Una prosa magnífica, per cert. En aquest anar i venir hi ha un apunt que m'ha semblat deliciós; se'l veu, de petit, esmorzant amb son pare a la vora d'una cisterna natural que recull aigua de la pluja. El pare ha fet foc. Del foc se n'ha fet les brases on cou uns talls de carn i hi torra unes llesques. Ho afina així: "sempre trobava el bastonet adequat per foradar el pa i col·locar-lo a la distància exacta perquè es torrés lentament, sense cremar-se gens". I després ve el moment àlgid; diu que quan la torrada ha agafat el to daurat, el pare l'ha untat d'oli, i l'ha deixat vora el foc una estona més. M'ha fet venir salivera. I ho rebla explicant que l'home, que es veu que era noctàmbul, en acabar l'esmorzar s'ha adormit plàcidament.