Que maques les Garrigues en flor! Els nostres pobles guarnits de virolats vegetals de mil colors esclatants en una operació mai vista de coaching col·lectiu per retornar-nos l'autoestima perduda en alguna glaçada o per efecte de la piràmide demogràfica invertida que se'ns clava a la zona lumbar. Molt maco, resto emocionat i una llàgrima em llisca galta avall... no farem la revolució, perquè només la revolució -potser- ens pot salvar, però els seguicis fúnebres transcorreran per carrers florits de suaus sentors. Tot sigui pel benestar final que, com tothom sap, és l'únic important. O no?

Disculpeu-me la ironia, deu ser la calor, perquè jo no tinc res contra les flors. És més, m'agraden les torretes (cossis, galledes, llaunes...) arramblades a les parets de les cases amb roses, clavells, clavellines... M'agraden, però encara m'agraden més les persones que les cuiden. No sé si m'explico.