Cada cosa al seu temps, i les figues a l'agost.
Refrany popular inspirat en l'Eclesiastès 3:1
Amb la temptativa d'avui iniciem una tirallonga d'aproximacions dedicades als arbres fruiters i, lògicament, a llurs fruits. A les Basselles ja fa uns dies que vam collir la primera tongada de figues, petites, negres, ben madures, no gaire sucoses però d'allò més dolces. És per això que volem començar amb aquest arbre icònic de la regió mediterrània. Tal com assenyala Ferran Zurriaga al seu article Les esponeroses figues, aparegut dins d'Herbari, viure amb les plantes (Monografies MÈTODE), "als estudiosos de la Mediterrània, els agrada de debatre fins on arriben els límits de l'àmbit cultural d'aquest mar" (2011, p. 188). Per la seva banda, Zurriaga ens remet al recentment desaparegut Predrag Matvejevic, el qual, en la seva obra Bréviaire méditerranéen (1987), fa al·lusió a un proverbi d'Hercegovina que argumenta el següent: "el Migdia desapareix on no creix la figuera i no brama el ruquet", entenent Migdia com a l'àrea d'influència del mar Mediterrani. Així doncs, amb el permís de l'olivera, la figuera constitueix possiblement "l'arbre més representatiu de tot aquest territori de cultures" (2011, p. 189).
La figuera (Ficus carica) comparteix gènere amb altres espècies de grans ressonàncies culturals i mitològiques, com per exemple el banià (Ficus benghalalensis), arbre sagrat i símbol nacional de l'Índia, que amb les seves espectaculars arrels aèries pot arribar a desenvolupar la capçada més gran de tot el regne vegetal, o l'arbre de bodhi (Ficus religiosa), altrament anomenat figuera de les pagodes, nadiu també del subcontinent indi, sota el qual Siddharta Gautama va esdevenir Buda. A l'Antic Egipte, tant als temples com als sumptuosos jardins ornamentals, hom podia trobar-hi magnífics exemplars de sicòmors (Ficus sycomorus), al qual anomenaven arbre de la vida. Del mateix gènere també són moltes altres espècies esdevingudes domèstiques, emprades com a plantes d'interior (Ficus benjamina i Ficus elastica). Però centrem-nos en la nostra figuera.
Encara que sembli mentida, el cultiu de la figa era aclaparador als Països Catalans, ja que es tracta d'un arbre molt agraït i sofert. De mica en mica, però, els camps de figueres van anar essent substituïts per altres arbres fruiters amb més possibilitats comercials. Blanques o negres, existeixen nombrosíssimes varietats de figues (ull de perdiu, coll de dama, cendrosa, burjassot, verdal, cucurella, rogeta, pell de bou, napolitana, tres-fan-càrrega, setjola, segarrera, blanca del montseny, perdigona negre, gavatxona, pit de reina, setjola, carbasseta, de geniva de mort, de gota de mel, etc.), més d'un centenar, cada una amb les seves característiques pròpies. Ara bé, totes elles es divideixen en dos grans grups: les uníferes o figues comunes, que només fan figues, i les bíferes o figues breveres, que produeixen bacores o figaflors primer, i figues després.
