No em vull referir pas a una d'aquestes plagues de conills que roseguen els sembrats i els arbres ni tampoc a qualsevol de les plagues d'insectes o de microorganismes que ataquen periòdicament els fruiters. La gran plaga a què vull fer esment és el turisme de masses. Sí, el turisme desbocat i depredador del qual formem part la majoria de la població occidental i del qual desitgen formar part els habitants dels països en vies de desenvolupament, perquè viatjar i fer turisme constitueix un signe de progrés i proporciona estatus.
Des que les classes populars i mitjanes dels països rics ens hem enderiat a voler ficar el nas als llocs més ignots i remots, ocupar els litorals de les zones del planeta amb clima benigne i trescar per tota mena de ciutats farcides de monuments i museus, ho hem envaït i transformat tot. Emulant allò que feien els burgesos benestant de fa cent anys, que bastien residències per estiuejar i fugir de la calor de les urbs o viatjaven per gaudir d'aventures fascinants i conèixer altres cultures, hem nodrit amb un entusiasme indescriptible un dels grans fenòmens sociològics del segle XX i també del XXI: el turisme de masses. Un fenomen d'un abast encara per estudiar en tota la seva profunditat i complexitat, però amb efectes i conseqüències ja ben tangibles.
El qualifico de gran plaga (però m'hi estic incloent juntament amb la gran majoria dels qui m'esteu llegint) perquè, en siguem conscients o no, és el causant, per exemple, de la destrucció (irreversible?) de milers de quilòmetres de zones litorals i dels seus ecosistemes, de l'anorreament de sectors productius tradicionals, de formes de colonització cultural invasives, de cicles d'especulació immobiliària urbana brutal, de la carbonització de l'atmosfera i de l'expansió de tota mena de residus en zones verges. Darrere de cadascun d'aquests efectes nocius hi ha una mena de catàstrofe o altra i, si sumem tots els efectes, podem albirar una catàstrofe global i omnímoda.
Segur, és clar, que només de llegir aquestes línies alguns reaccionareu de cop i pensareu: i la riquesa i el progrés, sobretot econòmic, que ha significat el turisme de masses, què no el té en compte l'articulista ? I mirat des d'aquesta perspectiva el vostre raonament té tot el sentit, perquè ningú no pot ignorar l'aportació al PIB d'aquest turisme i com tots els països es barallen per captar-lo i fidelitzar-lo.
Ara bé, fixeu-vos que critico el turisme de masses i no pas el turisme en genèric. Ja sé que el turisme de masses constitueix una forma de democratització del turisme i que avui no poder anar de vacances fins està considerat un indicador de pobresa (amb la qual cosa podria concloure que els meus avis i gairebé els meus pares devien ser pobres de solemnitat, tot i que no van semblar-m'ho mai). Però és evident que si persistim a voler emular allò que fa cent anys feien els rics contribuirem a la destrucció del planeta. D'altra banda, les economies amb forta dependència del turisme creen una falsa sensació de prosperitat, perquè amaguen sous baixos i una ocupació estacional precària que ha de ser compensada per l'estat amb un cost notable. Per adonar-se'n només cal seguir les queixes dels hotelers espanyols, perquè els 24 euros que els paga l'IMSERSO no els compensen i amenacen de tancar sis mesos els seus establiments.
En resum: o comencem a fer pagar els costos ambientals i socials reals del turisme de masses als seus beneficiaris i en racionalitzem la pràctica o la gran plaga ho acabarà arrasant tot. No discuteixo pas el dret a fer turisme de cap ciutadà, però sí que denuncio la pretensió de voler-ne fer obviant els seus costos veritables que, tard o d'hora, acaben repercutint en tota la societat, perquè modifiquen de forma salvatge ecosistemes, sistemes productius equilibrats, preus i usos immobiliaris i cultures seculars, provocant-hi disrupcions dramàtiques.
