Em fa vergonya veure el sector empresarial educadament distribuït en cadires de plàstic al llarg i ample d'una pista esportiva encapçalats per manaires sense escrúpols. Em fa vergonya observar-los amb el posat perdonavides, el cap de costat, les cames creuades i els braços enfadats sobre l'americana i la corbata. Se senten dolguts, diuen, perquè els disturbis de Barcelona els han fotut el negoci de cap per avall. I que la ciutadania, sense ells, no té futur. El president d'Amics del Passeig de Gràcia fins i tot va arribar a comparar els fets d'una nit en concret a l'episodi conegut com La nit dels vidres trencats, capítol de la història del Tercer Reich nazi en el que es van destruir més de 1.500 sinagogues, 7.000 botigues, es van detenir 30.000 persones i se'n van executar més de 90. Aquest home, que no mereix altre etiqueta que la d'imbècil, és el viu reflex de l'avarícia. Representa el menfotisme i la incultura il·lustrada. L'egoisme que només pensa a preservar l'estatus i les seues mandangues de ric. Representa la nul·la dignitat, la por, la ignomínia per una societat que amb prou feines se'n surt. Simbolitza la falta de maduresa, el veritable incivisme, la mirada altiva, l'orgull, la pobresa d'esperit. A fer la mà, que diuen a València. Aspavil, que diem a comarques. Perquè, precisament, si ens queda esperança, si ens queda futur, estimades i estimats, serà malgrat los vostres aparadors de merda. El món gira. Ràtzia a la caspa.