The Commodores va ser una banda de funk nord-americana. Un dels temes més coneguts es titula Brick House (casa de maons) i parla d'una dona jove que viu tancada dins la pila de totxos que és la seva llar. La cançó és en clau metafòrica, és clar. És a dir que quan es refereixen a la casa de maons en realitat fan referència a una ànima. Una ànima enclaustrada per una manera d'entendre la vida. Que fa i desfà segons el que transpira de dins cap enfora, que és el que li permeten les finestres i balcons, però mai de fora cap endins.

Les noves tendències, les de la bioconstrucció, no veuen malament el maó si es tenen en compte processos sostenibles a l'hora de fabricar-lo. De totes maneres no és la primera opció. La tendència de les teories actuals aposten per materials integrats i més transpirables. Zero refractius. Al nostre territori, posem per cas, aquests materials integrats serien combinacions de pedra, fang, palla... I per més que digui la faula dels Tres porquets, que data del segle XIX i que, probablement, va quedar al servei dels encara incipients departaments de màrqueting de les empreses del ram, més ens valdria deixar de creure'ns prínceps i princeses protegits per baluard. I deixar de creure en fantasmes i llops i llobes ferotges que t'ensorren les parets d'una bufada. Aquests mateixos plantejaments que convindria aplicar a les construccions del territori també convindria aplicar-los a la nostra pell i capes diverses de roba que aïllen l'ànima del Tot, de l'univers. No som un mur mut. No som por. Som expressió viva. Com els murs que pinta una dona jove que viu a Juneda dins una casa de bricks.