Escrivim les nostres idees en una llibreta o en un racó de la memòria, idees que potser tiraran endavant o potser no. Ho fem sols... aquest escenari no vol públic. Ja tenim el paper i el llapis de bona punta decidits a concretar aquell pensament que fa temps que ens dona tombs pel cap, però si, per raonar necessitem un punt de vista impol·lut, seria bo tenir en compte l'opinió d'un autèntic savi del segle XVII, Blaise Pascal, que ens deixà un concepte irrebatible per ajudar-nos a resoldre: el cor té raons que la raó ignora. Una gran agudesa. Certament, les emocions i el romanticisme són raons del cor que no sempre ens assenyalen el camí més correcte. 

Sembla que la saviesa ve de l'experiència... però l'experiència pot sorgir precisament de la manca de saviesa. Si tot va malament i s'enfonsa allò pel qual vam lluitar, no hi ha res millor que fer una rialla... i perdonar-nos. Escrivia Antonio Gala: "Un nàufrag ofegant-se és més gran que el mar, perquè el nàufrag sap que s'està morint i el mar no sap que l'està matant." 

No cal encaixar idees com la sabateta de la Ventafocs. Cert que és molt planer i agradable decidir d'acord amb la nostra conveniència i no com ens mana la lògica professional i la saviesa d'aquella dita marinera: "Cal posar la vela on bufa el vent i no pretendre que bufi el vent allà on posem la vela." I, per descomptat, vigilem amb els errors de percepció que ens ofereix l'entusiasme..., els dimonis no deixen d'existir encara que no els vulguem veure. Diu la llegenda que el duc de Bedford va preguntar a Joana d'Arc com sabia que aquella veu que la guiava era la de l'arcàngel Sant Miquel. La seva resposta fou aquesta: "Ho sabia perquè vaig tenir la voluntat de creure-m'ho". La voluntat, l'ànim, la determinació... com vulgueu dir-ne, és l'impuls, el vent d'un propòsit. No és fàcil reflectir aquest concepte en una solució pel nostre afany immediat: agafo el traspàs d'aquell local? M'encaro cap als estudis tècnics? Em jubilo i faig allò que sempre m'ha il·lusionat? Escrivim un plantejament, un endemà, que ens marcarà molt de temps. L'entusiasme ens arriba d'una forma apassionada, escultòrica... si bé no oblidem que el temps ens demostrarà que una part d'allò que semblava tan matemàtic i prometedor era simplement erroni. 

Ara no en faig cas, però durant l'època professional m'exasperaven els buscadors de problemes, petulants hàbils en mal interpretar les instruccions, les paraules... fins i tot les més difícils de mal interpretar. Gent crepuscular, acomplexada, que tergiversa qualsevol voluntat de fer coses, de projectar iniciatives, hàbils en malbaratar la nostra paciència amb argumentacions d'ignorant xerraire. Afortunadament ara no trobo cap travesser amb aquestes característiques, potser perquè les meves amistats són gent gran que amb els anys han après a confiar en el seny. 

La nostra vida es podia haver desenvolupat en funció de centenars de possibilitats i combinacions, com en un joc d'atzar, on finalment aprenem que el més valuós és viure el dia d'avui, tinguis vint anys o vuitanta. Quan el dimoni es posa de la nostra part ens demostra que moltes vegades l'encert s'amagava en la simplicitat dels plantejaments inicials i que sempre prospera en nosaltres la voluntat de complicar-nos... sí, com en els mobles d'IKEA: res no és tan fàcil com sembla ni tan difícil d'entendre com les instruccions de muntatge. Es tracta de viure amb il·lusió i no pas amb moltes coses. Segurament estareu d'acord si us dic que l'alegria és una forma d'estar al marge de les circumstàncies en les quals ens trobem.