En altres ocasions he comentat, des d'aquestes pàgines, que quasi totes les eleccions que s'han celebrat darrerament ofereixen uns resultats molt fragmentats que no deixen majories clares i suficients per formar governs. Si això ja va succeir en les passades eleccions locals, ha tornat a passar en els recents comicis generals. El nostre sistema polític, que no és presidencialista sinó parlamentari, comporta que els governs surten, no directament de les eleccions, sinó a partir de les majories que es poden conformar en les cambres legislatives.
Altres països han optat per fórmules diferents i totes són perfectament democràtiques, però està clar que, per a un bon funcionament institucional, és millor que els governs tinguin sempre el recolzament majoritari dels parlaments, ja que, en cas contrari, governs nomenats pel Cap de l'Estat encara que aquest ho sigui per eleccions democràtiques directes, si no tenen majoria parlamentària, estan abocats a la inestabilitat política permanent, com ha passat per exemple a França o els Estats Units, on a vegades el seu president nomena governs no tenen majoria en les cambres representatives.
També és cert que conformar majories parlamentaries estables, a partir d'una diversitat de partits o coalicions, no és garantia suficient per disposar de governs sòlids. Ara bé, fins que no hi hagi un canvi legal que proposi un altre model, aquest és amb el que cal treballar.
A Espanya i a Catalunya el president del Govern i el de la Generalitat, s'elegeixen en una primera volta per la meitat més un dels membres del Congrés dels Diputats i del Parlament i en una segona, per majoria simple sempre i quan els vots negatius no siguin superiors als positius. Si passen dos mesos sense que aquesta situació es produeixi, es convoquen automàticament noves eleccions.
Les eleccions generals del mes de juliol han deixat uns resultats complicats. El Partit Popular va guanyar-les amb 137 diputats, el Partit Socialista en va obtenir 121, Vox 34, Sumar 31, ERC 7, JxC 7, Bildu 6, PNB 5, UPN 1, CC 1 i BNG 1. Conformar una majoria de govern és difícil. Qui primer ho ha de provar, i així li ha encarregat el cap de l'Estat, és el PP. En una primera aproximació sembla que podria disposar dels seus vots, els de Vox, el d'UPN i el de CC, en total 172 i cap més. En canvi, i també en principi, hi hauria 178 vots en contra. D'aquí que, avui per avui, la sessió d'investidura de Nuñez-Feijóo prevista pel 27 de setembre es presenti com a fallida.
Altra cosa és que aquests vots contraris a un govern del Partit Popular i Vox, puguin articular una majoria alternativa i investir President del govern Pedro Sánchez. De moment el Partit Socialista compta amb el suport de Sumar que només signifiquen 152 escons; ERC, Bildu, el PNB i BNG que en tenen en conjunt 19, s'han mostrat disposats a negociar i si hi ha acord a pactar, un govern de progrés, però en total sumen, només, 171 escons. L'opinió pública i la publicada, centren tota l'atenció en JxC que amb els seus 7 diputats, pot decantar la balança vers un costat o l'altre. Amb la seva abstenció podria fer president Nuñez Feijó en la segona votació o bé amb el seu vot positiu podria fer-ho a Pedro Sánchez en una nova sessió d'investidura, a la que aquest es podria presentar si tingués el seu suport.
Només hi ha dos alternatives: Nuñez-Feijóo o Pedro Sánchez, i els partits que encara dubten hauran de triar. Poden fer-ho en funció dels seus legítims interessos o dels que considerin més universals i, en les negociacions es podran proposar tota mena de condicions i fixar totes les línies vermelles que es vulguin, però aquestes hauran d'ajustar-se, vulguis o no, al marc general que estableixen les lleis que regulen el nostre sistema democràtic i, també, als programes dels grups majoritaris de cada bloc.
Una cosa és fixar-se objectius ambiciosos en una negociació i l'altra poder aconseguir-los tots. Per això cal ser pragmàtics i saber fins on es pot estirar la corda. Si aquesta es trenca, tindrem noves eleccions. Llavors cadascú haurà d'assumir la responsabilitat que li pertoqui.
