Hem vist com se n'anava una lingüista extraordinària, una veu plena de seny davant els atacs ideològics perpetrats contínuament contra la llengua (o millor dit, contra les llengües). La Carme Junyent deixa un llegat que corre el perill de quedar eclipsat per la funesta gestió que, de la llengua, de fa ja massa temps, en fan les institucions (polítiques, però també les acadèmiques). No parlo pas d'allò que és més evident i greu, el que passa al País Valencià o a les illes Balears, sinó del que veiem aquí, a casa nostra. És evident que la massiva influència de les xarxes o els mitjans de comunicació és molt difícil de mitigar tota vegada que aquests són portadors de continguts moralment qüestionables i sembla que s'enorgulleixin, a més, de la seva incorrecció. Els nostres joves (però no només) se sotmeten de grat a la pampalluga audiovisual, als seus missatges breus acompanyats d'imatges impactants. Tot hi és pensat per generar respostes immediates, passionals i poc reflexives.

Contra aquests embats, què fer? Prohibir els mòbils? Prohibir la tele? Obligar els xiquets a llegir, per posar algun exemple, Folch i Torres o Joaquim Ruyra (ara que l'editorial Adesiara els està recuperant)? Les institucions arriben on arriben. El problema és quan no tenen clar on volen arribar o posen com a fita educativa horitzons ideològics nefastos, que la Carme Junyent va identificar molt bé (llegiu, a tall d'exemple, Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou!). On estan arrelats els criteris que mouen les actuacions institucionals en matèria sociolingüística? L'amor al català (llengua amenaçada!), que no desdiu en absolut l'amor per les altres llengües, hauria de propiciar que les nostres opcions fonamentals manifestades cada cop que parlem, escrivim o triem quins llibres llegim (si és que encara llegim) s'encaminin a protegir-lo. Una llengua se salvaguarda usant-la bé i triant bé els mestres que ens l'ensenyen.