A les Garrigues Nord o Baixes potser som dels pocs llocs on podem contrastar amb la pròpia experiència, sense haver de recórrer a estadístiques, ni tesis historiogràfiques ni tampoc estudis de sociologia i economia, les diferències i semblances de les dues grans obres hidràuliques de la Plana de Lleida. Em refereixo, com el lector ja deu sospitar, al Canal d'Urgell i al Canal Segarra-Garrigues. Més enllà que el primer rega unes 60.000 hectàrees i el segon en podria arribar a regar una quantitat similar, amb permís de les polèmiques ZEPES, i que ambdós s'abeuren als rius pirinencs, en la resta de qüestions jo diria que constitueixen dues infraestructures amb una gènesi, amb un desenvolupament i ja veurem si també amb un futur, amb diferències substancials.

El canal d'Urgell fou una obra faraònica, per les dificultats de tota mena que comportà la seva construcció el segle XIX. Naixé fonamentalment, com bé ha explicat la doctora Lluïsa Pla, arran de l'empenta formidable d'una nissaga de l'alta burgesia catalana amb fondes arrels lleidatanes, concretament a Tàrrega. Efectivament, els Girona decidirien amb els seus cabals, jugant-se doncs la camisa, emprendre la construcció d'un canal per regar les àrides i feréstegues terres ponentines, en què havien adquirit algunes grans finques aprofitant les desamortitzacions. Per tant, i desmentint els qui ara volen fer creure que la puixança econòmica catalana de finals del XIX pouava majoritàriament del tràfic d'esclaus, els Girona van escometre una inversió gegantina que, en un país avançat i pròsper, hauria estat assumida per l'estat. Però com que el nostre estat (potser seria millor dir el seu, els dels espanyols) era en fallida financera, política i social permanent, va haver de ser la iniciativa privada qui se'n fes càrrec. Gràcies a això, l'aigua va arribar quan hi havia prou capital humà per aprofitar-la i convertir en un terrer fèrtil i ubèrrim, gratant-se tothom la butxaca, allò que havia estat una plana eixuta i pobra.

El Segarra-Garrigues, per contra, és també una gegantina obra hidràulica, però del segle XXI i bastida en gran part amb cabals públics. A diferència de l'altre canal, l'aigua d'aquest, però, ha arribat quan les noves terres de reg restaven dessagnades demogràficament i sense gaires pagesos joves amb empenta ni cabals per traure'n profit.
L'un, doncs, es gestà mitjançant una iniciativa empresarial que tingué molt d'èpica. L'altre fou el resultat d'una acumulació de pressupostos públics i de moltes temptatives fracassades. Ara bé, mentre a l'Urgell hi ha encara bastants pagesos, al Segarra-Garrigues en resten en actiu molt pocs. Els de l'Urgell reguen amb una tècnica i una infraestructura obsoletes que no afavoreixen l'ús eficient d'un recurs cada cop més minvant com és l'aigua, perquè paguen per superfície i deixen córrer l'aigua a manta i per torns. Els del Segarra-Garrigues ho fan amb una tecnologia moderna que empra el degoteig, paga per consum i distribueix l'aigua a pressió i a demanda. La cultura hídrica d'uns pertany al passat i la dels altres està incardinada en el futur més avançat i sostenible. Ambdós, però, tenen un problema comú que és, de fet, també un problema de tots, perquè pot tenir unes conseqüències socials, econòmiques i fins polítiques que no podem pas obviar.

Em refereixo al fet que les inversions per fer rendibles les produccions requereixen un capital ingent que ja veurem quants propietaris podran o gosaran arreplegar. L'Urgell s'ha de reconvertir a fons, si vol adoptar la nova tecnologia que els regs de futur necessiten per aprofitar òptimament els cabals minvants arran de les sequeres persistents. El Segarra-Garrigues ha de transformar, sovint aplanant, en reg parades de secà grans, que necessiten també despeses quantioses i compta amb una pagesia envellida i descapitalitzada. Per tant, si les comunitats de l'un i de l'altre no engresquen una nova generació capaç de fer explotacions més extenses, més productives i tecnificades i capaces de traure a cada gota d'aigua el màxim rendiment, hi podem perdre bous i esquelles. I cada empresa agrària que no aixequin aquestes noves generacions (perquè el model de pagesia que ens retrata nostàlgicament Alcarràs ja és aigua passada) l'aixecaran els fons d'inversió o les grans empreses agràries, de ves a saber on, com ja comença a succeir.

Jo em pregunto si els nostres joves emprenedors podran accedir a l'ingent capital necessari, si tenen l'empenta i la il·lusió necessàries i si rebran des de la societat i les administracions (ens hi juguem un model de país) prou suport i un missatge inequívoc: que volem que segueixin articulant el sector primari, dinamitzant els nostres pobles i nodrint una economia de classes mitjanes puixants i arrelades.