En qualsevol vermut a taula parada és una temptació deixar-se de formalitats i agafar la solitària i boníssima escopinya que encara es manté al platet ben amerada d'un apetitós líquid rogenc, tastar la truita de patates desconstruïda de Ferran Adrià i com a caça major l'última croqueta d'aquelles que tenen gust d'alguna cosa identificable i que, miraculosament, ens espera a un costat de la safata.
Permetre que sobri la postrema seducció gastronòmica és un convencionalisme fonamentat en una certa cortesia i que ben mirat té un component de caire pedagògic i moral... Tots voldríem guanyar aquest duel rapinyaire contra la resta de comensals, però també esperem que ningú desenfundi l'escuradents abans que nosaltres. Una coreografia de western. Aquest criteri tan deferent està tipificat en el llibre Cartilla Moderna de Urbanidad, que de mala gana estudiàvem al col·legi, com si ens preparéssim per ser el gran Gatsby.
Sense ganes de posar la mà dins el vesper dels mètodes pedagògics, recordem que durant molts anys l'aprenentatge de les bones maneres fou una assignatura important; per això, permeteu-me suggerir que un tema de debat a classe sigui les normes d'urbanitat en l'època dels que avui som padrins. Es podria polemitzar fins i tot si és cortesia que un home mostri un mirament cap a una dona retardant un moment el pas per deixar-la passar primer. Per a certes persones pot ser un concepte antiquat o fins i tot un exemple de masclisme.
Amics i amigues educadors, ja sabeu que tot el que faci olor de modern us diran que és innovador, imprescindible i fonamental, ja sigui un audaç sistema d'avaluació o una pissarra tàctil, en la seguretat que podríeu il·lustrar les reformes que heu viscut amb exemples i paradigmes dalinians de tots colors, com les lletres de la nova i costosa pissarra.
La complexitat de les aules i la poca implicació de molts pares us obliga a ser enginyosos educadors socials i, de retruc, experts en la pedagogia del pluralisme. També hi entra al jornal saber driblar les teories menys realistes dels patums de la Conselleria i sofrir resignadament les ocurrències més agosarades dels caps que viuen a les direccions generals provinents del mèrit polític, que avui hi són... i demà faran nosa a un altre lloc. Us parlo d'un assumpte que sense ser mestre també he viscut.
Si l'esperit de Dalí sortís a fer un passeig, quedaria plenament satisfet de la seva "visió profètica". L'herència cultural i els projectes de futur que lleguem a les noves generacions mostren les ambigüitats d'una croqueta industrial i evidencien la davallada del raonament propiciada en bona part pels mons virtuals. També hi podem afegir la qüestió de confiar en utilitats professionals que ja no són útils i deixar massa coses en mans de Google. Aquest suau pendent cap al dubte ens porta a lliscar per un tobogan tan surrealista com un dels seus quadres en què diversos rellotges es fonen com fets de formatge, mai no avancen, no es desperten... continuen marcant tossudament la mateixa hora, les sis de la tarda, malgrat que tots els rellotges van sempre endavant i la vida, també. Als alumnes, que ara mai no tenen la culpa de res, els demanaria que recordessin la concloent lliçó del poeta Amado Nevo: "Porque veo al final de mi rudo camino que yo fui el arquitecto de mi propio destino".
