Vaig sortir de l'Escola Agrària. Visibilitat: cinquanta metres -i soc generós-. Als termes de les Borges, Juneda i Castelldans, sabia on era pels senyals i les línies pintades a terra. Però, quan vaig desviar-me cap al Cogul, va començar la festa. Ni un coscoll, ni un pi, ni un mas, ni una fita que em digués on em trobava. Amb prou feines podia intuir les pujades i les baixades. Estava embromat, era de nit i feia angúnia.

Amb la broma tan plana, les distàncies són mal·leables. S'estiren com un xiclet. Creia que baixava la costa del Cogul, quan en realitat era força més enrere. I les llums del Cogul que no s'afiguraven. I la costa que no acabava. M'havien canviat l'entorn i era a l'altre cap del món? Era al purgatori? -del Dant, no del Torres-. M'hauria valgut més tornar a Sarroca a peu?

Avui no ataco la broma -és inevitable- ni les vies garriguenques -són millorables-. Perquè vaig fer la millor ruta possible. En un temps en què hi ha tantes trompades per la broma a l'N-240 i a l'AP-2 -la General d'Olis hi té res a veure?- fer tentines a la salvatge garriga és una confortable benedicció.