No conec cap empresa que després de perdre el 50% dels seus ingressos no proposi cap canvi en la seua estructura o en el seu organigrama. Fins i tot en una empresa pública aquest fet implicaria algun canvi. Aquesta inamovibilitat només ocorre en política. Un milió de vots independentistes perduts d'ençà dels moments més àlgids del procés i (exceptuant la CUP) les mateixes cares, mateixes estratègies i mateixes picabaralles. La política és un ofici en què els seus menestrals adquireixen un grau tan alt de professionalització que els fa incapaços de canviar de sector. 

Les passades eleccions al congrés van ser les primeres en què soc conscient d'haver-me abstingut, pres d'un desconcert que encara em continua. Els independentistes que no participem activament de la política contemplem amb indignació constant com una falta d'acord entre els grans partits duu un candidat tan insubstancial com Salvador Illa a guanyar totes les enquestes. Agradi o no, qualsevol pas endavant cap a la independència passa per un acord estratègic entre Junts i ERC. No entenc com no pot ser possible elaborar un full de ruta conjunt, que inclogui diferents opcions cronològiques, des de la taula de diàleg si convé, fins a la unilateral com a darrera instància. L'U d'octubre no hauria estat pas possible sense Junts pel Sí. Ho haig dit d'altres vegades: si no som (són, perquè hi ha responsables) capaços de bastir cap acord només pot ser a causa dels personalismes, un defecte que per a mi invalida qualsevol persona per a liderar cap projecte o per a governar cap país.

En aquests casos de confusió, pot ser útil observar el punt de vista del contrincant. I aquí sí que hi ha unanimitat: l'Estat no vol Puigdemont de cap de les maneres, un fet que ja el carrega de motius. Ara bé, sense el suport, o més ben dit, amb els entrebancs de la resta de partits independentistes, serà complicat fer avançar qualsevol iniciativa.