Sovint l'escarment recupera el seu poder formatiu que, com un mal mestre, acostuma a arribar tard, però les seves lliçons perduren. Ens agrada viure d'acord a com volem ser, potser per això, a poc a poc, ens hem acostumat a disfressar els desenganys i les decepcions. Amb l'experiència, aprenem una altra cosa: que no sempre s'aprèn de l'experiència. Mireu, anys enrere desitjàvem transformar la societat, és a dir, que fos més de tots. Aquest desig és ara un atribut en els municipis amb alcaldes i regidors íntegres, persones que coneixem de tota la vida, sense més ambicions que el bé dels ciutadans, vilatans amics que treuen hores d'on sigui per aplicar la seva política: el sentit comú. 

Cal retirar la runa i tancar els hospicis polítics, institucions amb bons sous i càrrecs innecessaris destinades a l'asil dels companys de partit... per no parlar de l'aixecada de camisa que ens fan amb les anomenades portes giratòries, que tantes alegries donen als militants que destaquen per ser "fidels a la causa" i animosos admiradors dels micos del santuari japonès de Toshogu... però incapaços de millorar la vida dels ciutadans.

Amb el temps ens adonem que altres tenen sempre davant el manual d'instruccions per canviar-nos la percepció dels fets que hem viscut ... com pot ser que no se'ls escapi mai el riure? Per arrodonir-ho, ens avergonyeixen al convertir les seves intervencions parlamentàries en una imitació del duet de Pimpinela.

El futur ja no és cosa de la nostra generació. Sorprèn que amb la intel·ligència artificial un estudiant es pugui treure la carrera sense estudiar ni anar mai a classe... obtenir el títol sense saber-ne res. Diuen que l'evolució va per aquí, és a dir, que cada vegada es necessitaran menys universitaris perquè la seva feina la farà millor la IA, però caldran més treballadors amb qualificació professional i aptituds impossibles de reproduir per un programa informàtic. Si és així, arriba l'hora del "saber fer": paletes, cuiners, electricistes, pagesos…

Amics, la vida no avisa. Han passat els anys i ja no volem atrapar el vent amb les mans, fem les coses més per sentiment que per ambició mentre a poc a poc ens poblem d'absències, algunes de bon recordar i d'altres no tant, perquè el cor sap fer la seva tria, té un sentit comú molt ample i amb temps perdona fins i tot a qui no s'ho mereix... potser perquè el perdó és treure el poder que posseeix el passat per dictar el present i, la veritat, s'agraeix viure en pau, sense ressentiments... les hores són iguals per a un rellotge, però no per a nosaltres.