La tarda del 26 de juny del 2019 s'originava un incendi a la Torre de l'Espanyol que ens deixaria amb l'ai al cor durant uns dies llargs. Les altes temperatures i el vent de finals del mes passat i els incendis de la Segarra i el Baix Ebre em van fer pensar de valent en aquell episodi fatídic. Recordo veure amb impotència i el cor encongit com les flames s'engolien tot el que tenien al davant i com el foc, resplendent en plena nit, s'anava acostant a Bovera. Se'ns cremava la terra que ens havia vist créixer. Recordo també la buidor immensa i la tristesa de veure-ho tot arrasat, tot cremat. El foc s'ho va emportar com la bèstia més ferotge d'aquest món. 

L'onada de solidaritat durant aquells dies i els posteriors va ser immensa, amb diferents iniciatives i moviments. A més, es va obrir (i tancar) el meló de la gestió forestal. Malauradament, després d'aquell malson, de gestió efectiva dels boscos a la zona ben poca. On hi va haver l'incendi es van tallar pins i se'ls van endur, i amb això, ja gairebé ho tindríem. Cap altra acció en els boscos que quedaven i queden, i cap institució, des de la més gran a la més petita, ha mogut un dit en prevenir incendis futurs fins que han arribat els d'aquest any. La situació continua sent la mateixa.

I senyores i senyors, sembla que la memòria ens falli perquè, qui no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. I s'ha repetit. Han passat sis anys i les condicions meteorològiques han estat similars. Les temperatures, als estius, no seran més baixes, i l'aigua pot ser que ens falti. Episodis de sequera també n'hem patit. No ens podem permetre que tot continuï igual, no tenim excusa per no abordar-ho d'una altra manera. No podem deixar que un nou foc ens ho torni a prendre tot. Dormir a la palla no ens fa cap favor.