Fa vuit anys dels fets del primer d'octubre del dos mil disset i El Procés s'ha convertit en un deliri col·lectiu antic i carrincló. Els catalans hem estat psoejats de tal manera que ens pensem que al final vam anar massa lluny, que igual no feia falta posar-hi tant d'esforç perquè, total, tot ha seguit igual que quan tot va començar.

Sembla que hem decidit que lluitar per la sobirania del nostre territori és intercanviable per un diumenge passejant per qualsevol capital de comarca amb l'objectiu d'anar a un brunch lleugerament gentrificat i, francament, la segona opció és clarament millor.

De sobte ens preocupa més no fer massa soroll que aconseguir el nostre propòsit i, si bé el tietisme josepmarià de "ni un paper a terra" va accentuar lleugerament aquesta casuística final, la culpa és d'un estat opressor que ha entès molt bé que uniformitzar una cultura al servei d'Espanya no s'ha de fer a cops de porra.

Erradicar el catalanisme és una conseqüència de dita uniformització, que passa sota la construcció d'"un país de països" diversament igual i que suscita el mateix aroma de massacre cultural que tants altres estats d'Europa van regularitzar tants anys enrere.

Suposo que el conformisme fa prou mal perquè realment ens pensem que tot allò no va servir de res, però donar veu a la causa és tan important com la causa mateixa, i tenir en compte els nostres errors ens pot ajudar a no repetir-los, igual que ens pot condemnar a viure uniformats. 

No cal tenir un doctorat en sociopolítica per veure que el govern del PSOE ha sabut calmar molt bé les aigües fins que el desig sobirà del poble català ha quedat com un fenomen residual, ens han aplicat democràcia fins que la democràcia ens ha sortit per les orelles, i el pitjor és que hem perdut la partida i encara no ens n'hem adonat.

El seu objectiu sempre ha estat que el catalanisme sigui un moviment de tietes i llacets, que els drets sobirans siguin opcionals i que inconscientment ens mantinguem callats mentre la nostra identitat es dissol entre versos de Lorca i cançons de l'Amaia i la Rosalía.