Per falses modernitats renunciem a costums inveterats. Un dels hàbits més sans que hem arraconat per arcaics, i del que en fugim per vergonya, és el de beure vi en porró. O es bevia. En els darrers vint anys, només en un dinar hi havia porrons, que van fer les delícies de tots els assistents, excepte per a les dones. I és que el porró té el llast negatiu que és lligat a una exclusivitat viril. Aspecte que podria canviar. Abans era un escàndol que les dones fumessin i ara fumen tant o més que els homes.  

Els cursets de tast han ajudat molt en el coneixement dels tipus de vins, però també han aportat un xivarri, sovint innecessari, de si la copa així o aixà, i no parlem del ridícul aliè del cambrer que ens fa tastar un vi de 15 euros, que en val 6 a la botiga. Però, algun dels sommeliers que imparteixen cursets de vi ha pensat mai que un vi de 5, 10, o més euros, s'assaboreix millor amb porró que en copa, i sense tanta gesticulació còmica? Amb porró, el vi s'aireja, entra a la boca a poc a poc, se'n beu menys, i si el raig del galet rebota dins la boca, realça i s'assaboreixen les aromes. Els mestres de beure en porró, a més de no tacar-se la roba, provoquen (o provocaven) un so entre el de castanyoles i el rauc de les granotes, senyal que el vi entra a pler. 

Beure en porró és vist com un costum pagesívol i brut, però és més barat, net i ecològic que els gots i les copes (ni calen, ni cal rentar-les). Objecte del qual es té constància des del segle XV, hauríem de recuperar i mantenir viu el costum de beure en porró. El porró és cultura gastronòmica i en els àpats socialitza la taula i reforça la companyonia. També, i tant o més important, és un símbol d'identitat catalana. Oblidem les copes i les seves formes ridícules. Agafem el porró i, orgullosos del nostre passat, alcem els braços ben alt i tracem un bon raig parabòlic!