Ens han ensenyat que per ser autèntics cal conèixer-se: mirar cap endins, escoltar la veu interior. Però aquest camí té un problema. Quan t'observes a tu mateix, fas exactament el mateix que faria qualsevol altra persona que t'observés des de fora. No hi ha cap accés privilegiat a l'interior propi. Per això sovint els altres ens coneixen millor que nosaltres mateixos. L'autoconeixement és útil, però no és on es forma el jo. És un mirall, no una font de coneixement.

El compromís és diferent, perquè és l'únic acte que ningú altre pot fer en el teu lloc. Quan et compromets -quan promets, tries, renuncies a alguna cosa per una altra, sostens una posició que et costa- passes a un terreny on no hi ha substituts. Un altre pot conèixer-te o entendre't millor que tu, però no pot comprometre's per tu. Ets irreemplaçable quan et compromets. I en això, precisament, consisteix ser autèntic.

Cal distingir, però, entre comportar-se d'una manera perquè has decidit imitar un model, i fer-ho perquè simplement és com ets. Les convencions i les tradicions no fan inautèntic ningú. El que fa inautèntic és quan tot allò s'aplica des de fora com una disfressa. L'autenticitat no exigeix originalitat. Exigeix que el compromís sigui real.

La identitat no és una cosa que es descobreix sinó una cosa que es va formant, compromís rere compromís. No hi ha un jo fix i secret que cal desenterrar: hi ha una persona que es va fent a través del que tria, del que manté i del que defensa quan costa defensar-ho. No som qui creiem que som. Som el que fem quan ens comprometem de debò. El que ets de debò no apareix en la reflexió. Apareix en l'acte.