Nascut el 1846, fill d'una casa bona dels Omellons, Ezequiel Llorach va voler ser un dandi, un seductor -d'èxit, és clar- i, alhora, un escriptor reconegut. El batxillerat, cursat a Tarragona i a Lleida, i els estudis inacabats de Medicina, a Barcelona i a Saragossa, no van ser altra cosa que una manera d'aproximar-se als dos objectius. Com altres joves del seu temps amb ambició literària, va començar publicant versos en diaris i revistes com el Diari de Tarragona, El Cronicón Ilerdense, Revista de Lérida.

El 1878 va passar uns mesos a Madrid per tal d'editar-hi el seu primer, i únic, llibre poètic: Vibraciones del sentimiento, uns poemes intimistes, molt del gust de l'època romàntica, influïts per Bécquer. Són composicions correctes, però encara immadures que, de tant en tant, però, tenen uns versos que fan esperar, en llibres posteriors del poeta, que no van arribar mai, uns poemes de to més personal, més convincent, perquè Ezequiel Llorach tenia les condicions per aconseguir-ho. En canvi, la seva novel·la autobiogràfica Acteón, publicada a Lleida el 1885, on va causar escàndol, revela una força narrativa notable, malgrat les irregularitats de l'estil i una certa descurança general. Crec que és una novel·la que es mereix de sobres la reedició que la posi a l'abast del lector d'avui, acompanyada de tot el que li cal per entendre-la des de la perspectiva d'ara. Felip Gallart i Vicent Lladonosa, excel·lents coneixedors de l'obra de Llorach, en podrien fer un molt bon llibre.

El fracàs és un sentiment molt subjectiu, però arrapadís com pocs. Tant, que arriba a determinar gairebé absolutament la vida dels que hi són massa sensibles. Ezequiel Llorach, molt inestable i obsessiu, en va ser un: malgrat la tenacitat i la dedicació a fer-se un nom, a pesar d'haver optat pel castellà com a llengua literària -com era freqüent encara entre molts escriptors catalans de l'època-, el públic lector mai no li va concedir l'atenció i la notorietat que potser l'haurien satisfet. Sens dubte, la consciència del fracàs el va minar a poc a poc, i no és estrany que acabés els seus dies al manicomi de Sant Boi, quan només tenia quaranta-un anys i encara hauria pogut escriure moltes pàgines -i potser de les bones-. D'aquell noi alt, ben plantat, de faccions regulars i agradables, en queda un bust als Omellons que li fa una primera justícia. L'altra justícia, la de les seves pàgines, l'hi hem de fer nosaltres.