Una lectura evident de les mobilitzacions de mestres i professors és que no estem davant d'una reclamació sobre algun aspecte puntual que, un cop atacat, problema resolt i tot torna a la normalitat. Aquí, el problema és la normalitat mateixa, i les mobilitzacions ens assenyalen que falla el sistema en general. Que hagin sigut les manifestacions i vagues més intenses i nombroses des de fa dècades alguna cosa vol dir. Quan tot un col·lectiu, amb l'enorme diversitat que té dins seu, és capaç de sostenir la lluita durant tants dies, és que l'hora és greu.

Un sí abassegador a la consulta del 4 de juny ens hauria dit que els docents avalaven les millores aconseguides (que hi són), i cap a casa, però quan el 65% vota que no (amb una participació elevada o, si més no, més elevada que en anteriors consultes), assumint continuar perdent més de 120 euros per dia de vaga, el que ens diu és que el problema de fons persisteix. Ens han dit, amb la consulta, que la seva lluita no va de sous, o no només. Abans del resultat, entre molts sectors d'opinió planava aquesta sensació, però el col·lectiu ha decidit no anar-se'n cap a casa. Evidentment, hi ha de tot: els qui amb l'acord del març creien que no es podia anar més enllà, i els qui creuen que l'acord del maig ja és l'últim possible. Totes les millores s'han de valorar, i cadascú juga amb els seus riscos, però el missatge de fons, compartit per tota la comunitat educativa, és que el sistema necessita reformes estructurals.

Una d'aquestes és l'espai físic disponible. No és l'única però és important, sobretot allà on hi ha més concentració i complexitat demogràfica (i això ens parla, de nou, del desequilibri territorial). Sense més espai, no hi ha baixada de ràtios possible. A l'últim ple de les Borges es va posar de manifest que l'escola pública la Rabassa, per exemple, està al límit. Fa més de 20 anys que es va ampliar, i l'edifici no dona més de si. I el mateix amb l'institut Josep Vallverdú. Els pedaços ja no tenen més recorregut, ara cal una acció refundadora integral, a l'estil de la que va emprendre fa més d'un segle la Mancomunitat de Catalunya, i multiplicada. I això vol dir temps, diners i consens polític.