El llibre m’ha tornat a caure a les mans mentre feia neteja de la biblioteca de casa. És un llibre d’aquests gruixuts, que fan goig de mirar, però no només per l’excel·lent treball de l’editorial que el va publicar –Pagès Editors hi té la mà trencada, en això–, sinó perquè és un llibre important, d’aquests que els lletraferits anomenem imprescindibles. Una publicació que haurien de tenir totes les cases de la comarca de les Garrigues. Perquè aquest del que us faig esment és un llibre del valor de les pedres, de la memòria de moltes generacions que sabien que –com aquella frase que fa anys va encertar el govern convergent– “la feina mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres”.

Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs. (Lleida: Pagès Editors, 2005) aixopluga la memòria de la gent que encara recorda el significat dels valors de l’esforç, la tenacitat i el coratge. Els culpables d’aquest magnífic llibre són Fèlix Martín i Vilaseca i Josep Preixens i Llevadot, ambdós fills de la millor terra, les Garrigues, i hereus d’una saviesa que només s’adquireix amb dedicació i amb la voluntat de difondre allò que tal vegada alguns –per sort cada vegada menys– encara valoren amb la boca petita.

Tal i com resa la contraportada “Les construccions de pedra seca és un llibre amb una màgia especial. Converteix les senzilles cabanes de volta en monuments de l’arquitectura popular, i ens fa veure que constitueixen un tresor que hem de preservar entre tots”. No sé, malgrat la divulgació que en fa aquesta publicació, si els seus autors han aconseguit fer arribar el seu neguit per la conservació d’aquest valuós patrimoni arquitectònic. Arquitectura popular que té el valor afegit de la bellesa de la utilitat.

Certament, i tal com descriu l’arquitecte, Salvador Tarragó, l’inventari que de manera completa, alhora que desinteressada, van elaborar Félix Martin i Josep Preixens parteix d’una voluntat, volguda o no, d’incentivar una veritable política de catalogació i declaració de béns culturals d’interès local i nacional.

Desconec si l’arquitecte Gaudí va arribar a submergir-se en l’harmonia plàstica de les cabanes de volta de les Garrigues. Tanmateix, si no ho va fer, n’hauria quedat extasiat i de ben segur que hi hauria calcat la filosofia de les seves construccions. Gaudí era un home senzill, amant de les formes senzilles i generós amb la imaginació dels conceptes. Sens dubte hauria sabut esprémer les virtuts de les pedres i del fang. Hauria endevinat, darrere de la màgia de les voltes, la necessitat de construir-les a partir d’una forma de ser i de viure. D’una gent que estima i coneix l’ànima de les pedres.