Tinc 40 anys, davant ulls petits sóc una dona gran però davant la maduresa dels cinquantes i seixantes sento allò de “qui els tingués...”. Sigui el que sigui, i malgrat adaptar-me très rapidement, però més aviat com puc, a les revolucions tecnològiques esdevingudes en els darrers pocs anys en l’àmbit de la comunicació, puc afirmar rotundament que pertanyo a aquella època en la qual quan passava alguna cosa senzillament ho sabíem perquè “ho deia el diari...” i ja està. Quin diari? Doncs el diari, el que hi havia en aquell moment i prou. Ara tens unes feinades per estar al dia, per saber qui ha dit les coses i com les ha dites i on, que no saps per on començar.

Una persona que es dediqui al periodisme ha de tenir ara un munt d’estratègies per consultar tots els canals possibles, i és impossible consultar-los tots. Abans les agències de notícies recollien informacions de tot el món, però ara hi ha agències que es dediquen a resumir i fer paquets d’informacions de les altres agències. Quin embolic. Ara algú et diu alguna cosa i preguntes: “Qui ho ha dit això?”, “Ah, no ho sé, circula per la xarxa”. I ens quedem tan amples. Per la xarxa? Però quina? “Per Internet”. Però fins i tot aquesta resposta ja ha quedat obsoleta, perquè ara tot circula per Internet. Ara has de dir, per exemple: “Ho ha dit a través del Twitter”. És a dir, que persones que protagonitzen sovint les informacions dels mitjans –diguem-ne els de sempre–, de moment, abans d’anar a treballar entren al Twitter i hi escriuen alguna cosa que serveix després de base i de font fidedigna, i també per a qualsevol informació que circularà tot el dia. Però en el cas d’un polític, per exemple, és oficial el que pugui dir al Twitter? O no? On sóm els límits? Però, compte, no sempre domines tot allò que escrius. Avui sentia el Fuentes que explicava que una jove australiana havia convocat via Facebook una festa per als seus amics i l’ha hagut de suspendre perquè s’hi havien apuntat 200.000 persones. Finalment, sembla que la farà, però amb seguretat i sense evitar que es fessin samarretes amb el seu nom. I jo em comunico amb el meu fillol –té 8 anys!– a través del correu electrònic...